Vilafranca en color. La història que s’amaga darrera la foto.
Aquesta imatge que sols la gent més major del poble recorda, ens evoca una imatge del període de la postguerra on Vilafranca intentava superar-se d’una profunda crisi econòmica i social i que encara no coneixia el futur que li deparava amb l’arribada del boom turístic dels 60.
La data de la fotografia es desconeix, però, pel que se’ns va dir quan la ens varen mostrar, podria ser de final dels 50 del segle passat.
Aquesta fotografia se’ns va cedir a principis dels anys 2000 per prendre mostra de com era la font de la plaça per intentar treure’n una reproducció en el que seria la reforma integral del centre de Vilafranca d’aquests anys.
Per tal de fer una breu història de la font i, de passada, de la plaça, vos he sintetitzat alguns fragments del meu treball de recerca històrica i que es va publicar l’any 2019 “Vilafranca (1931-1945). La II República. La por i la repressió durant la Guerra Civil i la postguerra” per tal de que en pugueu conèixer més detalls.
Les fonts ens parlen d’un lloc de trobada social (funció essencials de les places) on els vilafranquers s’hi reunien per ocasions especials, per anar a fer la compra de carn i peix i per acostar-se al centre del nucli urbà on s’hi concentraven la majoria de negocis (com a mínim així va ser des dels període que tenc més estudiat, entre mitjan del segle XIX fins a la dècada 60 del XX).
Com he avançat, la venta de carn i peix a la plaça, era un servei d’utilitat pública i anualment es feia una subhasta pública on hi havia una competència enconada per veure qui la guanyava. Era un bon negoci pel mercader que es quedava amb la concessió. Tot això ve a col·lació de la importància d’aquest petit espai de la plaça: la «pedra». Així es nomenava el taulell que hi havia col·locat, des de temps immemorials, i si feia la venta de carn i peix. Aquesta, a la vegada, estava situada sota un «tinglado» (una porxada) que la protegia de la pluja i el sol. Encara que sembli inversemblant, es vigilava la higiene i la salut pública de la venda d’aquests productes per evitar la contaminació alimentària. (Sobre altres informacions històriques del propi pou, en faré alguna referència en propers articles).
Ambdós elements, la pedra i la porxada, estaven situats aferrats al pou, on ara encara s’hi pot veure el pou original (que també, des de temps immemorials -des de la fundació de Vilafranca- servia per abastir d’aigua a la població ja que era pou públic) -D’aquests elements històrics del nostre poble, al dia d’avui, encara no n’he pogut localitzar cap imatge-.
Una referència històrica és la que ens explica Francesc Artigues «Lluent», que va concedir una entrevista a Tomeu Estrany «Puil». L’amo en Francesc, nascut a Vilafranca l’any 1890, xerra de com era la Vila i la «endimoniada» la vida a política entre els partits Lliberal i Conservador:
“Aquesta febre jo no la vaig viure bé de ple; però record que en un any, per Sant Antoni hi havia rotlets d’homes a sa Plaça esperant les Beneïdes, quan, de cop i resposta entrà a Sa Plaça, tot a l’etropellada, baixant pel Carrer Fra Lluís, un carro amb un parell de bous que varen esser abocats cap dret a sa pedra del peix. El pareller, simpatitzant del partit en el poder, trabucant el sac de palla damunt la pedra cridant amb veu alta: “Es castell és meu i no és teu”. No importa repetir la contarella, un dels contraris, com picat de verí, pegà fua cap al carro amb l’acudit de tirar un coet a les potes dels animals». Per tant, aquest element arquitectònic, la pedra, era d’una importància cabdal i representava un símbol de «poder» al poble.
Arrel del projecte d’un dels primers projectes de reforma de la plaça, coneixem més dades. En el Plenari de dia 5 d’abril de 1930 es va aprovar que la Pedra del peix fos retirada per motius higiènics i en el seu lloc s’hi instal·lés la primera font, sobre el mateix pou de Sa Plaça. Els motius -extrets de l’acta- ens diuen que era un “edificio detestable y un foco de infección” en referència al pou i al «tinglado».
El qui fou secretari de l’Ajuntament, Miquel Capó (que seria assassinat pel feixistes per febrer de 1937) en una carta de del 30 de desembre de 1930 al franciscà vilafranquer, Antoni Bauzà, hi podem llegir el resum en inversions municipals d’aquell any: “Poca cosa noticiable ha ocurrido en la vida local desde vuestra ausencia; de los hechos que merezcan lo honores de la Historia de seguro que ya tenéis noticia:
a) inauguración de la nueva Escuela Graduada que conocéis. b) sustitución del anti estético y por añadidura anti higienico caserón situado en medio de la Plaza por una elegante fuente de formas geométricas (algo así, cubista) que hiere suavemente los ojos y c) enrase de la plazuela de Bon-Any que quedaba convertida en laguna en días de lluvia”. Miquel Capó, pel que es veu, era un poc crític amb la forma de la font, la qual no l’acabava de convèncer.
La font estava coronada per una farola i en un dels laterals hi tenia una roda on la gent, de manera manual, podria treure’s l’aigua del pou.
També, a través de les actes municipals, sabem que la plaça estava envoltada amb 6 pins sembrats i que foren substituïts per uns altres 6 l’any 1945 (suposem que perquè estaven malalts ja que l’any 1942 s’havia fer una inversió de 72 pessetes amb adobs per salvar-los).
Seguint en aquest mateix període, podem llegir a l’acta del plenari de dia 22 d’abril de 1942 que s’asfaltava, per primera vegada, plaça major, carrer principal i església. Aquest any es va adquirir una porció de terreny del corral de Gregori Sansó per ampliar, per la part de darrera, l’edifici consistorial. S’acabaren les obres de reforma de l’Ajuntament i s’iniciaren les obres de remodelació de la plaça Major (aleshores Plaza Josep Antoni Primo de Rivera), carrer de l’Església i carrer Principal. Es varen posar aceres i “bordillos” de pedra duita de Binissalem.
Per concloure aquest article, per xerrar de la significació i importància de la plaça en els anys de la república (però que ens serviria per retratar la del període de la restauració borbònica), m’agrada recórrer a l’historiador vilafranquer Josep Nicolau, el que va escriure: “Vilafranca debió ser uno de los pueblos de Mallorca que más se distinguieron por la efervescencia de las pasiones políticas. Hubo lucha enconada entre los diversos bandos, movidos bien por convicciones religiosas, bien por intereses económicos , y frecuentemente por lazos de parentesco. Las sesiones del Ayuntamiento trascendían muy pronto a todo el vecindario. Los propietarios e industriales más caracterizados formaban corros estacionados en las bocacalles donde, durante horas, los domingos, y aun en los días laborales después del trabajo, se exponíanopiniones sobre los diversos concejales, sobre los personajes más influyentes en la Provincia, o también sobre los corifeos de los partidos dominantes en la política nacional. En este juego de opiniones no podía menos de mezclarse, aunque fuera calladamente, al del clero, siempre influyente y muy considerado, el cual también tenía sus ideas políticas y predilección por ciertas personas que, a su juicio, podían favorecer la vida religiosa del pueblo”. (Vilafranca de Bonany. Notas Históricas).
Aquesta darrera reforma va subsistir fins als anys 60 del segle passat on, en una remodelació, es va retirar la font que fou substituïda per una font de fusa i l’aigua era treta amb una bomba elèctrica. Es sembraren 4 acàcies a les cantonades de la plaça i es col·locà una farola central al mig de la plaça. Però, a principis dels anys 80, la plaça fou remodelada de nou: es va enrajolar de rajoles de “terrazo” i la farola central va desaparèixer: en el lloc d’aquesta, es va col·locar -integrada en l’enrajolat- una rosa dels vents de pedra.
jaume sansó 
[…] voleu conèixer una mica més come ra aquest espai, a l’article LA FONT DE SA PLAÇA en vaig fer una descripció a partir de les les fonts orals i […]
M'agradaM'agrada