Els nostres avantpassats templers

El nostre passat està estretament lligat a l’esdevenir històric de Sant Martí i dels seus posseïdors. Tot el que allà hi va passar és intrínsec a la nostra història vilafranquera.

Antecedents:

Finalitzada la Reconquesta de Mallorca, el Rei Jaume I -1229- recompensà als nobles i cavallers que l’havien acompanyat a la creuada contra l’ocupació musulmana de l’illa -entre els anys 1230 i 1232-.

Una vegada acabat el gruix de l’operació militar, un grup nombrós dels habitants musulmans de l’illa, s’escapen de l’assalt i es refugien a les muntanyes de la Tramuntana i del Llevant.

Per aquesta escomesa, el rei demanà reforços per poder capturar als darrers resistents de la Reconquesta. S’aconseguí reclutar 200 cavallers a Aragó. A aquests, si varen sumar els cavallers de l’orde de Sant Joan de l’Hospital (hospitalers) comandats per Hug de Forcalquier -que posteriorment serien compensats amb terres i béns-.

mapa-repartiment-de-mallorca
Mapa del Repartiment

Com s’ha dit, estaria inclosa dins el Llibre del Repartiment -1230/1332- on Jaume I es reserva el 50% del territori i dels béns i l’altre 50% aniria repartit als seus magnats Nunyo Sanç, Berenguer de Palou, Hug IV d’Ampuries i a Gastó de Bearn. En posterioritat, de la “porció reial”, el monarca tona fer un repartiment entre els seus lleials per recompensar els esforços de guerra. A part del cavallers i nobles, l’orde del Tempre també havia auxiliat el rei i entraria en el repartiments.

sant_marti
Vista de la clastra de Sant Martí (Font: Aj. Vilafranca)

En un principi, la Cavalleria de Sant Martí de l’Alzell fou adjudicada a la “porció Reial” -el rei es reservà terres i franqueses de les cavalleries existents dins els territori-. Aquesta fou adjudicada a Ramon Saclusa (també se’l-hi adjudicar la Baronia de Banyalbufar -conjuntament amb Gilabert de Cruïlles).

alazell
Vista de l’Anzell on s’hi pot apreciar l’arc gòtic dels antics sestadors (Font: Aj. Vilafranca)

Ja mort Ramon Saclusa, l’orde del Tempre s’adjudica els béns als seus hereus. Aquest fet ja consta l’any 1241 a la vegada que s’anota que “sense consentiment reial”.

L’orde del Tempre fou posseïdor de la Cavalleria de Sant Martí de l’Anzell, terres i franqueses, fins l’any 1307. El territori de Sant Martí es composava de diferents rafals i alqueries, entre elles, Alanzell, Boscana, Albadallet i Malila -que posteriorment prengué el nom da Alqueria Company i més tard Son Alxèbits (com el coneixem ara)- . L’any 1314 Jaume II signà un acta de concòrdia amb els templers que li lliurarien els béns i el territori de Sant Martí i la seva jurisdicció. Cal recordar que l’orde fou abolida pel Papa Climent V l’any 1307.

Castell del Temple de Palma
El Temple de Palma (Font: Die Balearen. Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria)

Qui eren els templers:

Molts europeus volien viatjar a Terra Santa, a l’altra banda del Mediterrani. Allà s’hi troba la terra i la ciutat sagrada de Jerusalem. Aquella zona era controlada pels musulmans, i els pelegrins cristians que hi anaven corrien molts perills.

Aleshores, l’any 1095, el papa Urbà II va demanar als regnes d’Europa que enviessin soldats per conquerir aquelles terres. Molts cavallers van respondre la crida amb entusiasme. Així van començar les croades. Els primers combats van ser un èxit i els croats van aconseguir conquerir Jerusalem. Però el nou regne cristià que hi van crear era dèbil, lluny d’Europa i envoltat d’enemics. Per això es van fundar tres ordes que eren alhora religioses i militars. Hi havia l’orde dels Germans Hospitalers, la dels Cavallers Teutons i l’orde del Temple.

L’any 1120, nou cavallers francesos van fundar l’orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó. Es deien així pel lloc on tenien la seu. De seguida van viatjar a Europa per buscar ajuda de reis i nobles. El papa de Roma els va apadrinar directament, i van créixer de manera extraordinària. Les donacions de béns, terres i diners no paraven d’arribar, i es van fer molt poderosos. Els cavallers templers eren autèntiques forces de xoc. Avançaven en primera fila dels exèrcits cristians, tots ben junts sobre grans cavalls de guerra. Quan veien l’enemic, s’hi llançaven a sobre al galop, amb la llança preparada. A més, tenien molta disciplina per combatre plegats i coneixien bé les tàctiques guerrilleres dels seus enemics, que eren arquers excel·lents.

La creu dels templers era un símbol de la mort de Crist. Ells creien que, si queien en la lluita, anaven directes al cel. No es rendien mai i el seu estendard, quan anaven al combat, era mig blanc i mig negre. El color blanc representava que en la pau eren tendres com anyells. En canvi, el negre significava que en la guerra eren com autèntics lleons.

A Mallorca, l’orde posseïa aquí gairebé la totalitat del districte de Pollença, el seu feu més important. Allà hi tenien mig centenar d’alqueries i de rafals, i també trenta-sis a Montuïri i altres al districte de Sineu/Petra -aquest darrer era el districte musulmà on estava inclòs Sant Martí- i encara set dins la zona de Ciutat de Mallorca, a més de terres a Inca i a Alcúdia i de possessions ben identificables com les de Menut, Pina, Mortitx, Binifaldó i Escorca. Però cap de tots aquells béns no era tan impressionant com el castell del Temple, a Ciutat.

1542870315_471820_1542871757_sumario_normal
Un templer a cavall en una pintura mural de l’església de Cressac-Saint Denis, a França (Font: El Pais)

Decliu i abolició de l’orde dels Templers:

Els ordes militars havien acumulat terres i riqueses a l’Europa medieval, per això els seus líders es varen conxorxar per suprimir el seu poder. Cal destacar dos fets que marcarien l’inici de la fi de l’orde del Temple.

El primer fou la pèrdua dels últims reductes cristians a Terra Santa: Trípoli –on van perdre la vida els templers catalans fra Guillem de Cardona i fra Pere de Montcada, qui havia estat mestre provincial de Catalunya i Aragó entre el 1278 i el 1282–i Sant Joan d’Acre –on l’orde tenia la seu principal i on destinava des de feia dos segles tot el que recaptava a Occident per dur a terme les seves croades. La societat europea, gelosa des de feia temps dels privilegis que el papa havia concedit a l’orde, com ara excepcions fiscals i drets que no feien sinó augmentar el seu patrimoni -com el cas de les franqueses de la Cavalleria de Sant Martí de l’Anzell-, va culpar els templers de la pèrdua d’Orient, i també els altres dos ordes militars, l’orde Teutònic i l’Hospital de Sant Joan.

1542870315_471820_1542871878_sumario_grande
Il·lustració del llibre ‘Rere les passes dels templers’.(Font: El Pais).

El segon gran fet que va marcar el declivi dels templers va ser l’elecció l’any 1305 d’un nou papa. Climent V va sortir escollit després d’un conclave que va tardar 10 mesos a posar-se d’acord. La pugna va enfrontar partidaris i detractors francesos, i malgrat que Climent V va ser un candidat de consens, el rei francès Felip IV el Bell, que ambicionava els béns dels templers, va saber treure rèdit de la nova elecció. Primer de tot va alertar el papa que tenia sospites que els cavallers de l’orde s’havien convertit en heretges, i davant la inacció papal, el 13 d’octubre del 1307 va detenir simultàniament tots els templers del regne a petició de la Inquisició. Durant les confessions, aconseguides mitjançant tortures, els templers van admetre crims com renegar i escopir a la imatge de Crist, o que alguns germans mantenien relacions homosexuals.

La notícia de l’operació a França va arribar a orelles de Jaume II a través d’una carta que Felip IV va enviar al seu homòleg català on li recomanava que actués exactament igual contra els templers. Al principi el rei es va mostrar indecís i va optar per no fer res sense petició directa del papa, però més endavant va arribar a la conclusió que l’orde estava condemnat a l’extinció, i que si havia de ser així ell no volia quedar-se sense el seu tros de pastís. Però l’alarma també es va escampar entre els templers de la Corona d’Aragó i Mallorca, on hi havia establertes 36 comandes o assentaments. Fra Ximén de Lenda, mestre provincial i per tant màxima autoritat de l’orde al territori catalanoaragonès, va convocar a capítol els comanadors per debatre la seva resposta al castell de Miravet, seu de la cúria provincial.

El resultat de la trobada va ser que no es quedarien de braços plegats esperant ser arrestats. El mestre va ordenar fortificar els seus castells i cases, alhora que va enviar una delegació encapçalada per ell mateix per parlamentar amb el rei, demanar-li ajut i recordar-li els seus serveis en l’expedició del regne de València. La reunió entre Jaume II i fra Ximén de Lenda va tenir lloc el 5 de novembre del 1307. El rei va evitar pronunciar-se, i malgrat la bona acollida que els va dispensar, a l’ombra va maniobrar per apoderar se de Peníscola, principal bastió de l’orde en terres valencianes. Finalment, l’1 de desembre del 1307 el rei Jaume II va ordenar a instàncies de la Inquisició la detenció i confiscació dels béns dels templers.

Sant Martí passaria després -1318- a mans del tresorer del Rei Sanç, Nicolau de Sant Just. Però, aquesta és una altre història…


FONTS:

Plàcid Pérez Pastor . “Mallorca, 1230-1232. Reflexions a partir de la relectura del còdex llationaràbic del repartiment”. BSAL.

Juan Nadal Cañellas. “La abolición de la Orden del Temple y su gestación”. BSAL.

Pedro de Montaner. “Las franquicias de una baronía mallorquína: Sant Martí d’Alanzell”. BSAL.

– “SAPIENS”. Revista i blog en línia (diversos autors)

Miquel Ferrà i Martorell . “Hugues de Payns i els templers”. dBalears.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s