MARGALIDA GARCIAS BAUZÀ, “NA GARCIES”

MARGALIDA GARCIAS

S’acosta la data on commemorarem l’aniversari de la 2na República i posarem en valor el model de societat que promulgà aquell moment històric.

Tenc la sort de viure a un poble on la 2na República sí te nom de dona.

No es pot entendre, en el seu conjunt, la II República a Vilafranca sense la suma de les aportacions individuals de tots els que la defensaren. A la vegada, sense ella, tampoc es podria entendre la resistència durant el franquisme, i en gran mesura com aportació a la transició, de l’ideari socialista de “Na Garcies”. Uns hi aportaren la seva tasca diària, altres la seva intel·lectualitat i alguns el seu dinamisme i compromís. Però la suma d’aquests tres elements, justament, es donà amb una dona: Margalida Garcias.

Margalida “Garcies”, va nàixer a Vilafranca dia 3 de gener de 1912, al carrer del Sol, 22. Els seus pares eren Gregori i Apol·lònia.

Quan va arribar la guerra civil, tenia 22 anys. Ella liderava un grup de joves amb empenta i inquietuds per la política republicana. De fet, quan es parla del primer partit de futbol del Club La Estrella -que jugava on ara hi ha la Ferreria Can Barceló, Ca’s Ferreret, a l’entrada de Vilafranca per Palma-, ben poca gent recordarà els noms dels jugadors de l’equip local, ara bé, seran molts els que diran que Na Garcias fou qui va fer la treta d’honor.

De la ma de Miquel Capó, ja des de la seva arribada a Vilafranca com a Secretari, s’establí una amistat que va perdurar fins a l’assassinat del bugerró. I no tant sols això, si no que hi introduí -en el món polític local- el seu germà Joan. El lligam afectiu i sentimental entre Margalida i Miquel Capó, va ser prou comentat dins el poble, encara que ho dugessin en prou discreció -però aquesta part, sols als hi pertany a ells-.

De Margalida s’han d’aportar dos fets rellevants que la defineixen com la perfecte jove amb empenta que no escatimà esforços per a demostrar que al poble, també hi havia al·lotes que pensaven diferent al que s’havia establert fins a les hores. El primer del casos, va ser quan es va inaugurar el camp de futbol on jugava l’equip La Estrella, devora Can Molí, a l’entrada del poble per la carretera de Palma -on actualment hi ha la Ferreria Can Barceló- que fou l’escollida per fer la treta d’honor i així mostrar al la Vila aquest esport que es guanya, be aviat, tan d’adeptes. Margalida no estava empegueïda si la causa s’ho valia. El segon dels casos, va ser en ocasió de la visita el President de la República Niceto Alcalà-Zamora a Vilafranca. Quan ella, ben decidida, va aturar el seguici presidencial, i amb un ram de flors amb els colors de la bandera de la República, va lliurar-lo al tan lloable visitant. Això sense oblidar que li va recitar una Oda a la República mentre un grup de joves republicans estenien una bandera que anava de banda a banda de carretera.

D’ella es deia la Revista Es Molí Nou del mes de desembre de 1992, a un article d’Andreu Bauçà, que va fer sobre la biografia de Margalida Garcies, a partir de diferents testimonis: “Ja de tot d’una es mesclà amb els cercles intel·lectuals del nostre poble (dins els quals l’amo en Tomeu Puil era un dels principals representants: “L’Amo En Tomeu -me conten- era el més amic de madò Garcies, i a vagades xerraven dues i tres hores seguides”) i conten que molts de vespres anaven a fer discussions o reunions a Ca’n Joan Xirgo, tot i que la gent es pensava que era que anava a festejar d’amagat. Va ser dins aquests cercles intel·lectuals que va conèixer el secretari, en Miquel Capó i Capó, un home amb qui va festejar i de qui va aprendre moltes de coses. Malauradament, però, l’afusellaren”[…]. “D’en Miquel Capó, madò Margalida en guardà tota la seva vida un record constant i molt intens”.

Una de les anècdotes que s’expliquen que en l’anada a una d’aquestes reunions, una nit, va caure dins un pou sense senyalitzar a la zona de Can Botigueta. Quasi hi va perdre la vida. Sort que algú la va poder sentir cridar i amb cordes, l’ajudaren a sortir.

D’aquestes reunions a la Teulera d’en Xirgo, poc se’n sap. Eren clandestines i nocturnes, i allà s’hi reunien els joves actius polítics del poble que, sota la tutela de Joan Xirgo, aspiraven a projectar un poble millor.

Margalida Garcias, va ser protagonista d’uns dels episodis escrits, i que per sort, han pogut ser recuperats per aquest estudi. Es tracte de la trobada entre Margalida i Miquel Capó, el dia de la seva onomàstica, del 36, quan es veieren al cafè de Can Paloni. Ella el va advertir que a Vilafranca, els falangistes, ja havien pres l’Ajuntament. Capó abandonà Vilafranca precipitadament.

Margalida, el seu germà Joan, els cosins de Can Cristià, patiren en un excés desmesurat la repressió.

Vaig tenir la sort de conèixer-la, tenir-la per ca nostra quasi tot el dia i escoltar-la moltes vegades: Va muntar un negoci de brodats amb ma mare, Miquela Caldentey, i érem veïnats, al carrer Sant Martí. Es va casar amb Joan Sastre, “Thomàs”, xofer i posteriorment fotògraf del poble. Encara que es va posar la camissa blava de Falange a la seva joventut -com molts de joves de les hores-, també es declarava republicà convençut.

Ella xerrava de que havien patit molt, però que això no ens havia de fer oblidar que hi havia molt per fer. Parlava de socialisme, de república, de llibertat… Era una persona oberta que cada dia llegia el diari i no es deixava cap notícia de la ràdio o la televisió sense donar-hi la seva opinió. Es va presentar, als seus 70 anys llargs, a les llistes del PSM de Vilafranca a les eleccions de 1983. desitjava recuperar la democràcia que s’havia perdut l’any 1936. Tenia l’esperit jove i entusiasta d’una al·lota. De fet, el seu darrer compromís social abans de morir, va ser el d’encarregar-se d’un club de joves, el Jovent Unit, que era parroquial. Empés pel rector, Pere Fons, va dedicar un parell d’anys a dinamitzar el joves.

El mateix esperit que empenyia a Margalida a anar molts de vespres a reunir-se amb els joves republicans a la Teulera d’En Xirgo o sortir d’entre el públic per donar un ram de flors al President de la República (*), va ser el mateix que la va acompanyar fins que ens va deixar dia 24 de novembre de l’any 1992.


(*) QUETGLAS, Damià (Diversos autors). Memòria Civil. Diari “Baleares”. Capítol de Vilafranca. Referent a que la notícia hagués sortit als diaris: “aquesta era llegida amb bulla pels joves professionals -mestres, secretaris i metges- que venien a destorbar l’ancestral control ideològic del clergat. Havia passat que una jovenenta vilafranquera en un impuls decidit havia anat amb un ram a veure passar el president de la República que visità l’Illa. Una empenta i una bandera tricolor, atravessada de sobte en la carretera, que feu parar el cotxe d’Alcalà Zamora, li feren entregar el ram. Un vacil·lant DEL PUEBLO PARA SU EXCELENCIA feu somriure d’agraïment el President i el seu acompanyant senyor Prieto. L’espontaneïtat o l’atreviment fou comentat per la premsa, però a Vilafranca el fet fou censurat, per què aquest dia el senyor rector havia organitzat una festeta a Can Teco amb totes les al·lotes vestides de pagesa, som qui espera al president i aquest no s’atura”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s