27 de gener de 1938: aniversari de l’afusellament de Miquel Capó i Sebastià Sancho

Dia 27 de gener de 1938, Miquel Capó i Capó i a Sebastià Sancho Servera foren afusellats a mans del franquistes al mur del cementiri de Palma.

Per a que pugueu aprofundir en el coneixement dels dos represaliats, vos acostaré un breu biografia d’aquests homes que moriren per a defensar les llibertats i la democràcia i una aproximació als fets tràgics dels seus assassinats.

El textos pertanyen a l’acte d’homenatge del 75è de l’aniversari que va tenir lloc dia 27 de gener de 2013, a les 12h, que sota l’organització de l’OCB de Vilafranca,  acompanyats de familiars, amics, Memòria de Mallorca, partits polítics i entitats de Son Servera, Búger i Vilafranca, retérem un acte d’homenatge a Miquel Capó i Sebastià Sancho per a commemorar aquesta data tan tràgica de la història de Vilafranca.

Aquest acte va tenir lloc al Mur de la Memòria del cementiri de Palma. Al mateix lloc on es realitzaven els afusellaments.

MANIFEST LLEGIT DIA 27 DE GENER DE 2013 AL MUR DE LA MEMÒRIA DEL CEMENTERI DE PALMA

Dia 18 de juliol de 1936 una conspiració sediciosa va acabar amb la democràcia a Espanya i amb el règim legalment emanat de les urnes. Mallorca va sofrir la pèrdua de persones com a conseqüència directe de l’”Alzamiento Nacional” i molts més, patiren formes de repressió inhumanes tal com d’humiliació pública, l’empresonament, la violència i l’arraconament social. Aquells homes i aquelles dones que anhelaven una forma diferent de convivència, van ser represaliats sense que encara avui, després de més de 70 anys, en alguns dels casos dels assassinats, en tinguem notícies del seu parador ni el seu nom rehabilitat. Persones que en aquell temps representaven legítimament els pobles de Vilafranca, Son Servera i Búger , uns com a regidors, altres com a funcionaris o com a simples ciutadans, la seva lluita per la defensa del poder legítimament establert i dels valors de llibertat i democràcia que avui gaudim tots, els va costar el bé més preuat que posseeix qualsevol individu, la seva pròpia vida.

La Guerra Civil Espanyola va desencadenar una sèrie de fets extraordinàriament cruels. Molts van perdre la seva llar, família, amics i professió. Horroritzats pel llavors escàs valor que tenia la vida, van veure com membres de les seves famílies eren empresonats, assassinats o humiliats, amb el que la seva existència va quedar profundament trencada. A alguns, la dictadura de Franco els va reparar els danys causats, a uns altres, la societat els segueix devent el record i la dignitat. Els quals van ser arrencats de les seves llars, alguns d’ells per a ser duits davant un escamot d’afusellament després d’un judici sumaríssim o, en el pitjors dels casos, assassins sense escrúpols, els executaven a la vorera de la carretera. Les seves famílies mai van tornar a saber d’ells, van desaparèixer dues vegades. La primera, al morir i ser abandonats els seus cossos dins síquies, pous o camps. La segona, després del final de la dictadura, durant aquests anys que la instauració de la desmemoria va suposar un dèficit de la Transició Democràtica que els va condemnar a romandre en l’oblit. El sentiment que ha caracteritzat a les famílies de les persones desaparegudes durant la guerra i durant la dictadura ha estat el de la incomprensió i la por per les conseqüències que per a ells pogués tenir denunciar tal situació. Les veus de totes aquestes persones van estar obligades a un somni trist i llarg.
Avui, els pobles de Vilafranca, Búger i Son Servera, volem retre un homenatge, senzill però sentit, als qui representaven valors com la llibertat, la democràcia i la igualtat.

Miquel Capó i Sebastià Sancho, estan -i estaran- presents dins la nostra memòria

SEBASTIÀ SANCHO I SERVERA -breu biografia-

Va nàixer a de Son Servera dia 16 de juliol de 1895. Metge de professió, va iniciar la seva
activitat professional a Vilafranca l’any 1928. Va ser metge titular del municipi. La seva tasca política es va iniciar amb la relació que va tenir amb Unió Republicana Federal de Vilafranca.
Després amb el Centre Republicà federal de Vilafranca i fou un dels primers militants
d’Esquerra Republicana Balear de Vilafranca. Va ser detingut dia 3 d’agost de 1936 després de ser denunciat i detingut per falangistes vilafranquers i manacorins. Empresonat a Can Mir, va ser encartat a la Causa 163/1936.

Dia 9 de setembre de 1937, va ser condemnat a mort pel tribunal del Consell de Guerra que l’havia jutjat conjuntament amb Miquel Capó i Bartomeu Estrany. Dia 27 de gener de 1938, a les 7 del matí, va ser afusellat, igual que el seu amic Miquel Capó, al mur del Cementiri de Palma. El seu cos es va romandre, per sempre més, al mateix cementiri.

-Jaume Sansó-

MIQUEL CAPÓ I CAPÓ -breu biografia-

Va nàixer a Búger dia 12 de setembre de 1897. Va començar la seva tasca de Secretari de
l’Ajuntament de Vilafranca l’any 1926. Feina que va realitzar fins el més de setembre de
1933, quan va concursar a la plaça de Secretari del seu poble, Búger. A Vilafranca fou un dels fundadors de Unió Republicana Federal amb altres companys locals i forans, com el mestre inquer, Miquel Mercadal. Ja al seu poble, es va mantenir amb els seus ideals republicans, cosa que li comportà problemes arrel dels fets d’octubre de 1934 pel que fou detingut i empresonat un parell de setmanes.

Després del cop d’estat, va ser detingut i empresonat al Vapor Jaume I, vaixell-presó provisional que va servir els primers mesos després del cop d’estat. Després va ser traslladat a la presó de Can Mir. Encausat amb el seu company Sebastià Sancho, va rebre la mateixa sort.

Dia 9 de setembre de 1937, el tribunal militar el sentencià a mort per la Causa 163/1936 i fou afusellat dia 27 de gener de 1938. El seu cos roman enterrat a una fossa del cementiri de Ciutat.

-Jaume Sansó-

INTERVENCIÓ DE MANEL SUÀREZ -investigador-

Sebastià Sancho Servera era el metge de Vilafranca l’any 1936. Fadrí, amb idees d’esquerres i defensor de la justícia social, mai li havia preocupat fer públiques les seves opinions i fer front a les injustícies quan les veia. Segons ell mateix afirmava, va estar molt proper a Esquerra Republicana però, per diferències polítiques no va arribar a militar en aquest partit. Els veïns li pagaven una iguala, com encara ara es fa a molts de pobles de l’illa, i amb ella s’asseguraven una atenció mèdica en condicions.

Miquel Capó Capó era el secretari de l’Ajuntament de Búger. Havia ocupat aquest mateix càrrec, anys abans, a Vilafranca, temps durant el qual es va fer amic del metge Sancho. Festejava amb una vilafranquera, Margalida Garcies. Era un home decidit i apasionat, valent, profundament religiós, que ja havia estat detingut dos anys abans, juntament amb amb Guillem Reus, Joan Bennàsar i el batle Joan Alemany Villalonga, quan els acusaren de ser els responsables de col·locar dos artefactes explosius a dues cases bones, Can Dameto i Can Mascaró, del poble. Passats quinze dies els amollaren sense càrrecs.

Es pot dir que fins aquell estiu de l’any 36 la seva vida estava molt encaminada i transcorria sense altres preocupacions que les que ells mateixos se cercaven, bé fos pel compromís polític i social, bé pel professional i personal. No tot, però, havien estat flors durant els anys anteriors. Sense anar més enfora, les relacions d’alguns veïns amb el metge Sancho no eren gens bones i encara menys correctes.No feia massa temps que li havien omplit la façana de la casa de merda i, el diumenge següent, quan va sortir de missa, va haver d’aguantar les rialletes d’un grup de persones. Ell sempre va sospitar, i així ho va declarar més endavant al jutge, que l’autor, o l’inductor de tot era Amador Mestre Gayà, precisament un dels dos homes que, a principis d’agost, el van denunciar al capità Jaume.

A mitjan maig, Miquel Capó no va poder restar impassible davant la provocació d’un grup de falangistes que, alliberats de la presó de Manacor, es passejaren per la plaça de Búger fent proclames feixistes. Un grup de veïnats del poble, al front del qual hi havia Capó, intervingueren i aconseguiren que el batle i la policia municipal els fessin fora del poble sota amenaça de tornar-los a la presó. Pocs mesos després, assassinaren el batle i afusellaren el policia Damià Capó. Aquesta manifestació, també, acabaria formant part de l’acusació contra el secretari.

S’assabentaren del cop d’estat com quasi tota la població, pel que es deia pel carrer, per l’aparició de falangistes desfermats i per les poques notícies que sentien per la ràdio. Volien saber, com la majoria de la gent, què passava i com podia acabar tot allò. Sebastià Sancho, ignorant del futur que li planificaven, estava tranquil a Vilafranca. Miquel Capò, però, no hi estava gens ni mica. Sabia que els falangistes de Búger i el sergent de la Guàrdia civil de Sa Pobla li tenien jurada. Per això, el dia vint de juliol, a mitjan matí, va partir cap a Sa Pobla amb la intenció de parlar amb un vell conegut, Felip Serra, fins aleshores batle del poble. Es veren a la farmàcia del seu pare i durant la conversa se’ls va afegir el regidor Pere Pons. Sembla que els falangistes ja havien ocupat l’ajuntament, per la qual cosa decidirenanar a parlar amb Pere Oliver Domenge, batle de Felanitx. Aconseguiren que el pobler Miquel Vallespir, que tenia cotxe propi, els traslladés fins aquell poble però, pel camí, quan eren devers Petra, Miquel Capó els va demanar per desviar-se cap a Vilafranca per saludar una amiga seva (en realitat, pot dir-se que era una visita interessada perquè el que volia era veure la seva al·lota, Margalida Garcies, i, com que era el seu sant, donar-li els molts anys). Segons va indicar el xofer, mentre ell quedava revisant el cotxe, entraren al cafè de Can Paloni, a la plaça del poble, al costat de l’Ajuntament; però, això només ho va poder afirmar ell, perquè més tard, ni el propietari del bar, ni la seva família, ho varen poder aclarir (possiblement perquè pensaven que així ajudaven el metge). El fet és que, poc després de l’aturada i que Miquel Capó parlés amb la seva estimada, tornaren al cotxe acompanyats per Sebastià Sancho, a qui trobaren pel carrer. En aquelles hores Vilafranca encara estava tranquil·la. Se sentien notícies, però ningú no sabia res en clar. Segurament, els quatre homes parlaren del cop d’estat i compartiren desconeixement, preocupació i desconfiança. Quan li digueren que partien cap a Felanitx per parlar amb el batle Oliver, farmacèutic d’aquella ciutat, el metge Sancho va voler acompanyar-los perquè havia de comprar uns medicaments que necessitava per a la gent de Vilafranca i, d’aquesta manera, no hauria de cercar un altre transport.

Hi arribaren poc abans de dinar i anaren directes cap a la farmàcia del batle. El metge Sancho va baixar abans per anar a la farmàcia de Can Puça i a veure el vicari Josep Bauzà, a qui havia de comprar uns instruments musicals (el xofer, en tot moment, afirmava que no havia estat així,tot i que després reconeixia que havien tornat recollir Sebastià Sancho l’horabaixa perquè no estava amb ells). Els altres quatre homes entraren dins l’establiment i s’hi estaren devers tres quarts d’hora, durant els quals parlaren i escoltaren la ràdio. Segons els va dir Pere Oliver, ell estava com tothom i aconseguia assabentar-se de les notícies amb l’ajuda de Ràdio Barcelona, que era l’emissora que estaren escoltant. En aquells moments, la seva principal preocupació era saber si el moviment s’havia escampat per tota Espanya o era només local.

Dinaren a una fonda del poble i, de retorn a la farmàcia del batle Oliver, recolliren el metge Sancho. En aquesta ocasió, el conductor els va esperar a fora i s’hi estaren mitja horeta més, passada la qual tornaren cap a Vilafranca a deixar Sebastià Sancho. Devers les quatre de l’horabaixa arribaren al poble. Quan deixaven el metge, se’ls va atracar l’al·lota de Miquel Capó i els va dir que, mentre eren fora, havien arribat tres cotxes plens de falangistes que havien ocupat l’Ajuntament i que després havien partit cap a Manacor.

A les cinc de l’horabaixa tornaren cap a Sa Pobla però, quan ja eren a la carretera de Manacor decidiren atracar-s’hi per veure què hi estava passant. Hi feren una volteta a peu, d’uns vint minuts i partiren escapats. Segurament, el que els varen poder dir i el que varen poder veure els va alarmar de mala manera. Tant degué ser així, que tornaren fer una aturadeta a Muro i un home els va explicar que a Sa Pobla hi havien passat coses grosses. Decidiren quedar a un cafè i enviaren el conductor fins al poble veí per esbrinar si ja estava tot tranquil.

A la tornada, els va explicar que, quan ell hi havia arribat, el poble estava tranquil, però que hi havia hagut fets greus a la caserna dels carrabiners i que deien que havien mort un sergent i ferit un comandant. Aleshores, decidiren partir cap a Sa Pobla i anaren directament cap al domicili particular de Felip Serra.

Miquel Capó va continuar fins a Búger. El dia vint-i-u se’n va anar a Son Servera, a ca el capellà Antoni Lliteres, amb qui havia fet una amistat al seminari que encara ara durava, i hi va quedar, decidit a ocultar-se, tres 0quatre dies, fins que es va assabentar que el cercaven per tot i presionaven sa mare per esbrinar on era.

Aquest viatge els canviaria les vides tot i que ells no en fossin conscients en aquells moments.

El vint-i-dos de juliol els falangistes estaven ja desfermats i imposaven el seu criteri i la seva violència per tot arreu, sense respectar cap altra persona que no fos aquella que consideraven del seus.

Aquell dia, Jaume Pons Siquier, cap de les milícies de Búger, cansat de cercar Miquel Capó i no trobar-lo, emprenyat fins a dalt de tot perquè per poder constituir la comissió gestora de l’Ajuntament necessitaven el secretari que donés fe que tot s’havia fet d’acord amb la llei (quin cinisme!) i aquest no era al poble i no sabia on cercar-lo; aquell dia Jaume Pons Siquier, pagès de Búger, va decidir jugar fort i se n’anà cap a la casa de la mare de Miquel Capó. Li va dir que volia saber on era el seu fill y dijo a la madre de éste que a las nueve de la noche estuviera en el ayuntamiento para levantar acta de la constitución de la Comisión Gestora, y en caso de que no compareciese en dicho acto que lo buscarían por todos los medios y que allí donde lo encontrarían lo matarían”.

Poc abans de les nou de la nit, Miquel Capó sortia de ca sa mare per anar cap a l’Ajuntament de Búger. Es va topar amb Jaume Pons que li va demanar on havia estat i per què no era al poble. Capó li contestà que estava cercant noves del seu germà Jaume, aleshores empresonat, i del que no en sabia res, ni res li va dir el falangista. A les nou en punt era dins la casa gran, així com li havien indicat. Es va constituir la gestora i Miquel Capó, coherent i fort, va intervenir per fer-los saber que si consideraven que no era la persona indicada per desenvolupar aquell càrrec, en aquell mateix moment el deixava. No va ser així, tots els presents, fins i tot el tinent de batle Josep Capó (un personatge que més endavant feria feina de valent per aconseguir el càstig més dur que li poguessin aplicar) manifestaren que estaven contents amb ell i amb la seva feina i que volien que continuàs en el càrrec.

El dia 3 d’agost, a les deu de la nit, el cap de la Falange de Manacor, Jaime Jaume Rosselló (el capità Jaume) va detenir el metge Sancho i el va conduir a la comandància de la Guàrdia Civil de Manacor. Aquell mateix matí, dos homes de Vilafranca, Joan Santandreu Gayà i Amador Mestre Gayà denunciaren Sebastià Sancho al batle del poble, afirmant que se dedica en publico desde hace como 12 dias á propagar noticias tendenciosas y falsas con objeto de infundir la intranquilidad entre nuestros convecinos y por ello suplicamos á V. tenga a bien adoptar las medidas que considere oportunas para evitar que dicho S. Medico siga con esas actividades politicas.

Què veren o què sentiren a Manacor? Quina relació tenien els dos denunciants, o el batle de Vilafranca, amb els falangistes de Manacor? No se sap, però va ser suficient per a què el capità Jaume es preocupés per detenir en persona Sebastià Sancho i dur-lo a la caserna de la guàrdia civil de Manacor, la qual cosa va estranyar el mateix jutge i, quan li va demanar al comandament del “cuerpo” de la ciutatl araó d’aquell trasllat i posterior detenció, li va dir que ell no ho sabia, que l’havia detingut perquè li havia portat el capità Jaume i li havia ordenat que l’empresonés perquè era un individu molt perillós. Aquell dia l’acusaren d’incomplir l’article 3r del bàndol de dia 23 de juliol, segons el qual hauria calumniat, de paraula, les autoritats militars i les institucions de l’exèrcit, per la qual cosa el posaren a disposició del Comandant militar de les Balears i el dia 4 el tancaren a la presó de Manacor.

A partir d’aquest dia va començar un procés llarg, de quasi un any i mig, en quèse succeiren les declaracions de multitud de testimonis, d’entre els quals, la gran majoria exculpava el metge Sancho d’haver dit o fet tot allò del que el responsabilitzaven i els interrogava el jutge. No deien el que volien sentir els interrogadors, ni molt menys el que convenia als interessos dels poderosos de Vilafranca. Així, l’acusació es va sustentar, des del principi fins al final, en les afirmacions de quatre persones que, en posteriors declaracions, acabaren admetent que el que deien no ho havien sentit en primera persona, sinó per comentaris que es feien pel poble.

La paraula de Jaume Jaume Rosselló, el capità Jaume, Joan Santandreu Gayà, Amador Mestre Gayà i Jordi Rosselló Català (propietari del cafè Can Jordi), va ser definitiva i suficient per empresonar Sebastià Sancho, sotmetre’l a un Consell de guerra i afusellar-lo.

De què acusaven el metge de Vilafranca? Bàsicament de dues coses. La primera de “propagar noticias tendenciosas y falsas con objetivo de infundir la intranquilidad entre nuestros convencinos”. La segona, si se’m permet absolutament estrambòtica i que acabarien fent servir per relacionar-lo amb una part de l’acusació contra Miquel Capó, estava justificada segons els acusadors amb el fet que Sebastià Sancho tenia un germà vivint a Barcelona que era, segons deien Santandreu i Mestre, el cap de la policia de la Generalitat de Catalunya i per això, el 6 d’octubre de 1934, Sebastià Sancho va viatjar en aquella ciutat i es va posar a les ordres de la Generalitat i va disparar “contra las fuerzas”. A més, continuaven afirmant els dos vilafranquers, sabien que hi anava cada quinze dies i recollia armes per dur-les a Vilafranca “para sus correligionarios”. Fins i tot, deien, el metge, en presència d’altres homes, els havia llegit una carta del seu germà en què li explicava que “la cosa nos va tan bien que de seguir así, que no lo dudo, dentro de unos pocos dias seremos amos de la situacion”. Quan el jutge va cridar a declarar els testimonis que, segons aquells dos, eren presents quan Sancho llegia la carta, tots varen afirmar que el metge mai no havia llegit cap document en la seva presència. El tribunal ni tan sols va tenir en compte aquest testimoni.

El dia 12 d’agost, quatre falangistes de Búger Antoni Buades, Jaume Alemany, Cristòfol Capó i Josep Campaner, tots ells al·lots que tenien entre devuit i denou anys, varen detenir Miquel Capó Capó per ordre del cap de les milícies del poble, Jaume Pons Siquier, i el traslladaren a la Falange d’Inca, on va coincidir amb Cristòfol Bennàsar, Joan Bennàsar i Joan Ordines. Tres dies després els van traslladar al vaixell Jaume I.

L’acusaren de la comissió de tres delictes i, com a testimonis, citaren els quatre joves que l’havien detingut, Jaume Pons, cap de les milícies, i Llorenç Capó Pericàs, cap de la Falange de Búger. Respecte del primer delicte del qual l’acusaven, haver col·locat les bombes a Can Dameto i a Can Mascaró el dia 6 d’octubre de 1936, tots acabaren afirmant que no sabien cert que Miquel Capó hagués posat les bombes, però que ho havien sentit a dir pel poble. El segon delicte estava relacionat amb la manifestació dels falangistes per la plaça del poble a mitjan maig del 36. Tots l’acusaren de ser l’instigador d’una altra manifestació per impedir que els feixistes explicassin les seves idees pel poble i d’haver tengut una actitud violenta contra ells “y gritar en voz baja” (textualment de la causa) “Viva Largo Caballero”, “Viva el comunismo”, “Viva Rusia”, “Muera el fascio” i cantar La Internacional. El tercer delicte del qual el responsabilitzaven és, possiblement, el més cruel. En aquest cas el va formalitzar Josep Capó, tinent de batle de la gestora falangista que ocupava l’ajuntament. L’acusava de ser un gandul i un comunista d’idees avançades.

Durant tot aquest temps, intentaren localitzar el batle de Felanitx, Pere Oliver Domenge, fins que, per un article publicat al periòdic El Luchador, esbrinaren que havia aconseguit fugir de l’illa i que era a Menorca.

El dia 8 de setembre de 1937 es va reunir el Consell de guerra que havia de jutjar Sebastià Sancho Servera, Miquel Capó Capó i el vilafranquer i president d’Esquerra republicana del seu poble, Bartomeu Estrany Morlà (l’únic del qual havien pogut desmostrar objectivament la seva militància política), presidit per Juan Verd Sastre i conformat pels vocals Pedro Alemany Marimón, Marcelino Mestre Rosales, Antonio Sancho Moll, Bartolomé Ordinas Fuster, Rodrigo Del Hoyo Adrover. El ponent de la sentència, és a dir, el redactor, va ser José Mª Alfín Delgado.

Decidiren no tenir en compte cap dels arguments dels defensors, així com tampoc cap dels nombrosos testimonis que declararen tant a favor de Sebastià Sancho Servera com de Miquel Capó Capó. Més bé al contrari, utilitzaren els testimonis dels principals acusadors i l’itinerari que feren el vint de juliol, visita inclosa a Pere Oliver, per manifestar, dins la sentència que los procesados Sebastián Sancho, médico de Villafranca acompañado del que fue Secretario del Ayuntamiento de Búger, Miguel Capó, el día 20 de julio del pasado año se dirigieron a Felanitx entrevistándose con el que fue Alcalde de ciha Ciudad Pedro Oliver, conocido extremista y separatista, en cuya casa estuvieron oyendo las radios marxistas y adoptando medidas encaminadas a hacer lo posible en favor de la subversión roja, tales como establecimiento de servicios de enlace, posible ayuda a los carabinerso sublevados, etc, etc. El procesado Sebastián Sancho se dedicó después de iniciado el Movimiento Nacional a propalar noticias contrarias al mismo, tales como “ganaremos porque toda revolucion que no se gana a las veinticuatro horas ya no se gana” y otras de parecido sentido, siendo este procesado según los antecedentes de las Autoridades afecto al partido que se llamó de Esquerra Republicana, uno de sus organizadores según la Guardia Civil. El procesado Capó dimitió de su cargo a raiz de iniciado el Movimiento Nacional estando acogido a la hospitalidad de un sacerdote de Son Servera siendo sus antecedentes como de conduca peligrosisima promotor de alteraciones de orden público en Búger cuando los sucesos de 1934. Hechos probados.

Pena de mort. Tots estaren d’acord en la condemna a mort de Sebastià Sancho Servera i Miquel Capó Capó per un delicte continuat d’adhesió a la rebel·lió. Una vegada més, els colpistes acusaven de rebels aquells que havien restat lleials a la República o, com era aquest cas, a persones absolutament innocents dels delictes dels quals se les acusava.

Tot d’una, els seus defensors sol·licitaren l’indult. L’auditor de guerra va indicar que no en procedia la concessió i el comandant militar de les Balears, Trinidad Benjumeda del Rey, va donar per bona la sentència i no va atendre cap de les demandes que li havien fet els missers dels dos homes per evitar l’afusellament.

Durant els tres mesos següents continuaren tancats dins Can Mir, esperant un miracle que mai no arribaria.

El dia 26 de gener, el comandant militar de les illes va ordenar que el dia següent, de matinada, els afusellassin.

Aquell mateix vespre, Sebastià Sancho i Miquel Capó soparen amb els altres presos. Qui sap si parlaren del futur, o si algú encara els encoratjava fent-los veure que ja havia passat molt de temps d’ençà que els comunicaren la sentència i que això només podia significar coses bones. Se n’anaren a dormir al seu raconet. No sabien que eren les darreres hores.

A les dues de la matinada els cridaren. El silenci es va imposar dins l’antiga fusteria. Els dos homes es miraren i començaren a caminar. Dins l’oficina del director els esperaven el jutge, els seus defensors i el cap de l’escamot d’execució. Els comunicaren que poques hores després, a les set del matí, els afusellarien al cementiri de Palma. El jutge, amb les preses que li donava la son, i el mateix to que hagués emprat per comunicar un canvi de casa, els va explicar que, si volien, podien confesar-se o dictar testament. Seguint el protocol administratiu, els va passar la comunicació de la sentència perquè signassin el “enterado”. S’hi negaren. Per què havien de signar una cosa de la qual no en podien escapar? Els tancaren dins la cel·la d’aïllament, que piatosament s’anomena capella. Devers les sis del mati pujaren a un vehicle que els va atracar al cementiri. A la vorera, varen veure dos taüts que els esperaven. El jutge, hores abans, pensant en tot, els havia encarregat a l’Ajuntament per si de cas no havien pensat a tenir-los preparats. A les set en punt tot va acabar. Moriren plegats.

Sebastià Sancho i Miquel Capó tenien pocs enemics, però molt poderosos. Les enveges i gelosies, la justificació que donava la força als colpistes, varen servir per matar-los. Cal dir que tenien també molts amics que, amb greus riscos, decidiren donar-los suport, remarcar la seva honestedat i la seva bona feina i defensar-los davant la injustícia que veien que s’estava cometent de manera cruel i impune.

No sé si, d’alguna manera, Sebastià Sancho i Miquel Capó ens acompanyen. Sé que nosaltres pensem en ells i els honorem, però també m’agrada pensar que, d’alguna forma, la seva força, la seva energia i els seus valors mai no els abandonaren i, malgrat el seu cos ja no hi sigui, sí que el millor d’ells està entre nosaltres i ens fa millors a nosaltres. No varen ser herois, ni van ser grans persones. Van ser simplement dues víctimes, van ser dos homes lliures que varen voler que els altres també ho fóssim.

Manel Suárez Salvà. 27 de gener de 2013.