Massa aviat oblidam els elements arquitectònics, patrimonials i etnològics que componen el nostre entorn urbà i rural. Són elements que tenen la seva pròpia història i no en trobam molts registres, però per sort, alguns d’ells -com el protagonista d’aquesta història- la tenen escrita.
Tal com coneixem la carretera de Vilafranca-Felanitx pel pla de l’Anzell, no sempre ha tingut aquest traçat ni sempre ha estat carretera comarcal. En aquests cas, vos aproparé la història del PONT DE BOSCANA que acabam de celebrar el 120 aniversari de la seva construcció. Paral·lelament, vos faig uns apunts relacionats amb la carretera de Vilafranca-Felanitx.
MANTENIMENT I CONSTRUCCIÓ DE LES CARRETERES DEL TERME.
La carretera Ma-5111 de Vilafranca-Felanitx era una carretera veïnal (així era nomenat) i no aconseguí el rang de carretera fins ben entrat el segle XX. Així, l’ajuntament de Vilafranca s’encarregava del seu manteniment i millora de la mateixa manera que ho feia amb la resta de camins i carrers urbans. Des de que Vilafranca esdevé municipi (1813) l’ajuntament es fa càrrec de les inversions en les infraestructures públiques municipals. Així, durant el segle XIX, podem veure que un municipi mancat de molts recursos econòmics, emprenia aventures inversores que no sempre es podien dur a terme i, si ho aconseguia, s’allargava en el temps.
Els responsables del manteniment i construcció d’aquestes carreteres, eren municipals. Bàsicament l’ajuntament posava el material i el veïnats contribuïen econòmicament i, els que no podien per mancança d’ingressos o recursos, o feien en jornals de feina. Era conegut com «prestación personal», popularment «fer fàbrica». Tota la tasca es feia sota la supervisió el Peó Caminer, empleat municipal, i que uns anys després seria conegut com el Guarda rural i Peó caminer.
Trobam un exemple en el cas del mes de desembre 1858 on l’ajuntament destinaria la «prestación personal» de l’any 1859 a la reparació i millora de la carretera de Porreres, des de Sant Martí fins on acaba el terme, a la partió Des Pagos.
Però, en el cas de la carretera de Felanitx (des de Sant Martí fins on acaba el terme municipal -a la partió de Boscana amb Ses Arasses) no quedaria darrera i serien moltes les ocasions on s’hi haurien d’invertir esforços econòmics i humans per a que pogués ser transitable.
Ja entrat el el segle XX, és quan la carretera esdevé comarcal i la Diputació Provincial, amb la col·laboració dels ajuntaments afectats (Vilafranca i Felanitx) es fa càrrec de la seva milloca. En podem trobar diferents casos:
– L’any 1926 la Diputació Provincial inicia el concurs de construcció de la carretera de Vilafranca a Felanitx de 8.500 metres, entre es Lledoner i Vilafranca. Per a la seva conclusió, obligà als ajuntaments beneficiats a fer aportacions econòmiques. Cosa que no passava amb totes les inversions fetes per la Diputació i que tingués suport econòmic de l’Estat. Aquesta inversió es perllongà un grapat d’anys.
– El negociat d’Obres Públiques del Govern Civil, invertí amb la millora de la xarxa de carreteres de l’estat. Com la de Petra a Felanitx, quan construí el pont del torrent a Sa Franquesa. Aquestes obres havien finalitzat el mes de febrer de 1932.
– L’any 1934, la Jefatura de Obras Públicas del Govern Civil, va treure a subhasta la millora de la carretera de Felanitx; des del Lladroner fins a “Es Cruce”. El pressupost ascendia a 51. 348’07 ptes. En aquest sentit, la manca d’influència dels ajuntaments per incidir sobre les polítiques en matèria de carreteres duita des de Madrid, esperona els ajuntaments per tal que en l’aprovació de la nova Llei d’autonomia de carreteres de Balears, aquests tenguin veu dins la Junta Administrativa. Així el Batle de Palma, Emili Darder o va peticionar i demanar als Batles de Mallorca que assistissin a la reunió que es celebrà a Palma dia 21 de Juliol, de la qual en va formar part el de Vilafranca.
– La carretera Vilafranca-Felanitx, tal com la coneixem ara, és producte d’una inversió de l’estat. La seva construcció s’inicià l’any 1937 i el constructor fou Jaume Jaume, “ es Saig”.
LA CONSTRUCCIÓ DEL PONT
La connexió entre les dos pobles era fluida en trànsit de persones, bestiar i transport en carro. A les actes municipals apareix en moltes ocasions la preocupació que despertava aquest vial entre els usuaris que feien arribar la seva protesta a la institució municipal per a què hi posés remei.
Dia 25 de gener de 1898 es celebrava sessió plenari de l’ajuntament on el batle Pere Josep Fiol Verdera manifestà que «a consecuencia de las muchas aguas caídas en este año existe en la carretera vecinal que de esta (Vilafranca) conduce a Felanitx una acequia que atraviesa dicha carretera y da lugar a consecuencia de dichas aguas a peligros y en referencia a las personas y a los animales, por lo que propone al Ayuntamiento la construcción de un puente en dicho punto que se denomina el torrente de Boscana con el fin de cortar estos peligros y facilitar el paso.
El ayuntamiento acordó la construcción del expresado puente y como recuerda que existe del puente del torrente de San Martín cerca del Pou Biguet de la carretera que de esta conduce a Porreras que se halla en mal estado acuerda también la recomposición de este».
Per tant, ens trobam que el torrent de Boscana, no estava acanalat ni hi existia pont, així tot el trànsit havia de passar per dins l’aigua i el fang en època de pluges. Aquest fet dificultava el pas per ell. Curiosament, com podem comprovar en aquesta mateixa acta, la «prestació personal» d’aquell any, també va destinar els seus esforços en la millora del pont sobre el torrent al seu pas per la Vila.
jaume sansó 