En Ramon de sa Penya

Sóc dels que sempre es queixen que vivim a un poble que no hem sabut conservar la memòria de les persones que han estat excepcionals. Potser per què som un poble amb poc recorregut històric, potser per què no hem valorat prou els què ens han precedit, potser per què ens ha mancat gent que hagi deixat escrit la vida i miracles de molts dels personatges que formaren part de la construcció del nostre poble.

Potser sabrem qui foren tots els marquesos de Sant Martí, o els rectors i vicaris, o batles i regidors que des de la fundació de Vilafranca, han vist estampat el seu nom i el seu llegat a les actes, escriptures i publicacions per a que formin part de la memòria col·lectiva.

En canvi, dels personatges anònims i quotidians, dels veïnats, de la gent senzilla, poc en transcendeix i en poc temps es dilueix el seu record.

He insistit -i molts en sou testimoni- què moltíssims d’aquests personatges romandrien en l’oblit si no hi hagués publicacions locals que ens ho recordin o persones què, amb treballs de recerca, ens posin sobre la taula els fets i les persones que formen part de la nostra història. Un exemple d’això són les revistes locals: Santa Bàrbara i Es Molí Nou són una font inesgotable per aprofundir en alguns d’aquests personatges. Me vull concentrar amb un: «En Ramon de Sa penya», personatge descrit per Joan Nicolau «Torreres» a la revista vilafranquera «Santa Bàrbara» l’any 1986. Al final dels articles vos faig unes quantes anotacions sobre el seu autor. (En la transcripció dels articles, he respectat el text original. Totes les il·lustracions són les originals aparegudes en els articles).

RAMON PENYA

EN RAMON DE SA PENYA (I)

– Full parroquial «SANTA BÀRBARA», Núm. 69. JULIOL/1986 –

Va esser un personatge que avui cal recordar per les seves especials qualitats naturals que tenia de defensa pròpia amb el caràcter d’esgrima que si hagués viscut al temps actual, sense dubte, hauria estat una figura destacadíssima, sota aquest concepte, ja que

així el podríem qualificar pels moltíssims fets que li passaren durant la seva vida, tant per terres de Mallorca, com d’Amèrica, que anirem detallant en el present escrit i que sabem a través d’ell o de testimonis vidents dels fets.

Anotarem els principals i que consideram que sobresurten per deixar constància d’ells, ja que segurament va esser protagonista de molts més, peró per una circumstància o altra no es contaren, ja fos pel caràcter humil i senzill d’ell o per què en una manera tan freqüent i pròpia de la seva vida que no li donàs importància al fet i que avui consideram que en tindria molta. Havia d’esser un home molt marcat i admirador de la justícia, ja que sota aquest signe, hi caben tots ells en defensa dels més dèbils i dels més necessitats la major part.

Entre els fets que més destacaren d’aquest home deixarem constància dels següents:

1.- Motiu d’anar a Cuba.

2.- Una brega a Cuba.

3.- Fet de Ses Arasses.

4.- Fet essent pastor a Horteta.

5.- Fet d’es placer de Muro en es Mercat de Sineu.

6.- Fet amb En Miquel Penya.

7.- Fet d’Es Calderers amb En Cosme Sant Joan.

8.- Fet amb so verro d’Es Calderers.

9.- Fet d’es parei de bísties.

10.- Germana Maria.

11.- Mort de Ramon.

Direm d’ell que era fill de Joan i Antònia, de nom Ramon Gayà Bauzà, que va viure sempre a Sa Penya de Dalt, lloc que era propietat dels seus pares, i va viure sempre fadrí, juntament amb el seu germà Guillem, casat amb Na Margalida Barceló Barceló, coneguda pel malnom d’Es Cremat o Son Gil, per haver estat els seus pares pagesos d’aquestes possessions, matrimoni que va tenir vuit fills (quatre de cada classe), un dels quals, En Joan, que era el major dels fills, i segon del matrimoni, també va anar a la Guerra de Cuba, de la qual en vingué bo i sa, es casà amb Na Catalina Jaume Mestre i varen tenir nou fills i morí als 90 anys d’edat. Varen tenir En Ramon i En Guillem, una germana, Na Maria, que parlarem d’ella al punt deu d’aquest escrit, i de tota la seva família.

No varen sentir a dir mai que En Ramon festejàs cap al·lota, ni de prop ni d’enfora, Montuïri o Sant Joan, segurament que influïa molt els vuit anys que lluità a Cuba contra els insurrectes i ja fos massa major quan va venir o que trobés que ja hi havia família a bastament amb tants de nebots, els motius no els sabem però si que va esser sempre fadrí. Va néixer del 1850 al 1855.

RAMON PENYA2

EN RAMON DE SA PENYA (II)

– Full parroquial «SANTA BÀRBARA», Núm. 70. SETEMBRE/1986 –

MOTIU D’ANAR A CUBA

Com a ciutadà mascle va tenir el deure de complir el servei militar, el sorteig el va dur a Reus, província de Tarragona, on hi va estar destinat dos anys com a soldat ras. Les desavinences que va tenir amb un cabo, estant a Reus, varen esser el motiu d’apuntar-se voluntaris tots dos, el cabo i ell, per anar a la guerra dels insurrectes que en aquell temps tenia lloc a Cuba, aleshores colònia espanyola, desavinences que, segons ells, havien d’esser molt greus, per prendre tal determinació. El desig del cabo no es va veure complit ja que en el reconeixement metge que li feren a Barcelona va resultar esser trencat, i per tal fet ja tenim En Ramon destinat, tot-sol, a Cuba. Creim que la providència ho va compondre d’aquesta manera per qué continuassin tots dos vius, si bé En Ramon, amb aquesta eixida, va haver de lluitar els 8 anys contra els insurrectes de Cuba, lluita molt llarga i penosa, amb totes les conseqüències que duu una guerra: lluites, ferides, fam, aigües malsanes, etc… fins a l’extrem, per ‘sobreviure, haver de robar el que estava al seu abast, en un cas, una carabassa que ell mateix va collir a la planta i els altres soldats, inclús el tinent, quan el veren li digueren “Mallorca, dame un poco”. No és estrany que molts d’ells morissen de tantes calamitats sofertes o que vinguessin malalts, i, més prest o més tard, moris-se a ca seva a conseqüència de tot el tan terriblement passat a la guerra.

Un cas molt singular i curiós i molt valent i heroic fou el que passà amb la mula que tenien en el Regiment dels soldats espanyols, que amb un avanç va esser feta presonera. El cas curiós fou que la primera vegada que la mula, estant presonera, va sentir tocar la trompeta del seu Regiment espanyol, l’animal s’escapà del seu captiveri i es presentà, tota escapada, al seu Regiment. Per tal fet, que els majors el consideraren patriòtic i valent, la mula va esser condecorada, i per esser animal i en vista que no tendria coneixement de causa del cas, la condecoració es va convertir en un augment de la ració de manteniment diari, en dues dècimes (5 cèntims) cada dia, quantitat avui insignificant però que aquell temps la mula segurament va dur el pèl més lluent de cada i les seves popes més estufades. Així contava En Ramon de Sa Penya el cas de la mula del seu Regiment, cas que consider molt curiós i que ningú es pot dir que ho hagués sentit a dir, que un animal fos condecorat.

RAMON PENYA1

EN RAMON DE SA PENYA (III)

– Full parroquial «SANTA BÀRBARA», Núm. 71. OCTUBRE/1986 –

UNA BREGA A CUBA

Llarg va esser el temps d’estar per Cuba lluitant contra els insurrectes, no essent estrany que durant els vuit anys d’estar per allà hi va haver temps per passar-n’hi de tota classe, fins i tot de tenir una brega amb un a punta de ganivet, instrument que En Ramon sempre duia a damunt, a dins la mànega del seu vestit i a qualsevol temps de l’any quan vivia per Mallorca. Arribà el dia assenyalat per tenir la lluita i l’altre va trobar que era massa violent que emprassin ganivet i, d’acord tots dos, varen resoldre de lluitar amb les seves forces físiques de cos a cos i deixà cada un el seu instrument a deu passes per si de cas un dels dos el volgués agafar, l’altre també d’agafar-lo tingues temps i lluitar amb ells.

No hi va haver necessitat d’emprar-los, es posaren d’acord posant-se a una distància de vint metres i partiren a la lluita que els donaren la partida. En Ramon, damunt la marxa, quan trobà que estava a la distancia apropiada pegà llongo amb els peus per endavant i de cop i en punt va donar en els segins de l’altre amb tanta de forca que va caure d’esquena tan llarg com era i tan mal ferit que quan l’aixecaren va esser mort. No li va valer de res a l’altre arrepentir-se de pegar-se amb ganivet. En Ramon, que era home bastant gran i de complexió magra, més que abans d’anar-se’n a Cuba i que ja ho va esser tota la seva vida suposant que tanta de fam patida durant tants d’anys fou el motiu per quedar pres d’aquesta magró tota la vida que Deu li donà, no hem d’oblidar que era un home molt hàbil I ràpid de moviments i de resultats molt greus si el que s’enfrontava a ell es decidia a dur a terme la lluita fins a la fi.

RAMON PENYA3

EN RAMON DE SA PENYA

– Full parroquial «SANTA BÀRBARA», Núm. 73. DESEMBRE/1986 –

FET DE SES ARASSES

Als quinze dies d’haver vingut de Cuba, En Ramon es posà en camí cap a Felanitx amb el medi de viatjar que aleshores hi havia, és a dir, a peu, si no partien en qualcuna de les bísties o bístia que hi havia a la casa, per visitar un amic que havien vingut junts de la Guerra de Cuba. En Ramon arribà al poble just a punt per esser temps al funeral que feien al seu amic, que ja havia mort, seguint la mateixa sort o desgràcia de tants de soldats, que si no havien mort en el camp de lluita, morien poc temps després per les calamitats sofertes en la guerra per mal alimentats, mal jaguts, aigües malsanes, etc… fet que el degué sorprendre molt per haver perdut un amic de campanya.

Després d’haver assistit als actes de despedida del seu amic, En Ramon, altra volta a peu, parteix cap a Vilafranca i Déu va voler que al retorn passés per Ses Arasses on tenia lloc un ball tan mogut i animat com la major part dels balls que es feien aquells temps, això si, també qualque vegada el ball acabava per esser una vertadera batalla campal entre els joves que cuidaven d’ell i havien convidat molta gent dels voltants i altres joves que, sense esser convidats, pretenien qualque al·lota que hi havia o per qué el seu objectiu era esbucar-lo. Pareixia que aquest de Ses Arasses anava per bon camí, i En Ramon, que en aquells moments passava per allà, de la carrera va sentir que deien: «Ja en menjarem de bou ros, ja en menjarem de bou ros!», una i altra vegada; aguaita i va veure que els qui xerraven així eren els joves que pretenien més d’esser mascles ho deien a Salvador Bauzà “Roig de Sa Creueta” de Vilafranca, i que amb aquest malnom era conegut pel color ros que tenia de pèl i pell, i que encara tenen els seus néts Salvador, Sebastià i Miquel Bauzà Jaume, conegut d’En Ramon, i al mateix temps un poc parents. Això va esser el motiu perquè En Ramon entrés dins la casa que hi havia marxa de ball ben animat, i on també hi tenia lloc una rifa de «rollets», pasta típica mallorquina que acostumava fer-se aquell temps molt dolça i rostida que feia un crac-crac molt fort en menjar-se-la, i que tenien un forat enmig, podent així enfilar-los en paquets de dotzenes que eren rifats la vetlada del ball i acostumaven tenir-los dins un covo de canya. En Ramon va anar a distreure la gent de la vetlada perquè així En Salvador aprofitàs el moment millor per escapar-se sense esser vist i que ho va entendre molt bé, sense haver-ne xerrat ells dos. Per això, En Ramon comprà tots els bitllets de la rifa, fet aquest que no agradà massa al grup de joves que duien el ball, i molt menys quan En Ramon repartí els bitllets a les al·lotes que hi havia. Amb aquests fets els joves que pretenien de mascles es varen sentir ofesos i el tassó de la paciència seva començà a vessar i les seves paraules amb un to greu ja es dirigeixen a Ramon, amb un to bastant fort ja que no se n’adonaren que En Salvador ja no era al ball, i segurament li retregueren que fos presumit, amb els mostatxos que duia, per cert bastant grossos. Aquí En Ramon va creure necessari ja fer el seu número, es posà a xerrar en castellà, que havia après tan bé en tants d’anys per Cuba, la gent va quedar sorpresa quan el senti xerrar d’aquella manera, es pot dir que quasi ningú l’entenia, pera molt més estorats quedaren quan, després d’haver xerrat una bona estona, agafà el ganivet, se’l posà a la boca i pegà bot, quedant amb les mans aferrat a les bigues del sòtil de l’aiguavés de davant de la casa, i penjat d’elles les va recórrer d’una a una, igualment ho féu llavors amb totes les del segon aiguavés, no sabent En Ramon si la gent va quedar amb els ulls trets de lloc o amb els cabells tots de punta, perquè, quan va acabar de fer la volta a la casa penjat per les bigues no hi va haver ningú a la vetlada, i no va saber tan sols qui era l’amo de la casa, perquè aquell grup de joves que cuidaven del ball sortiren tan prest com pogueren i pols deixaren pel mig de fort que arrancaren.

Com és natural l’amo sempre és l’amo i era l’únic que tenia dret en aquelles circumstàncies a entrar dins ca seva, perquè coratge en tenia tant com els qui havien sortit, així que, amb bones maneres i xerrant millor, va entrar i xerrà amb En Ramon, tot fet un home, excusant-se a l’amo de les molèsties que hagués pogut causar d’haver-se acabat el ball, pera li recordà que digués als joves que fins llavors s’havien cuidat del ball que seguiria camí cap a Vilafranca, es despedí d’ell. El viatge d’En Ramon fou bo i tranquil fins que arribà a ca seva… això si, sempre a peu.


sta barbara juliol 1986
Primer article aparegut a la revista Santa Bàrbara el mes de juliol de 1986

Aquests 4 articles (la presentació, a més de 3 dels episodis) aparegueren entre el mes de juliol i desembre de 1986 a la revista «Santa Bàrbara» i no es va continuar amb la sèrie. Per tant, sols tenim 2 dels episodis dels 10 que ens havia anunciat l’autor. Feia temps que li tenia l’ull posat a sobre per intentar esbrinar si podíem localitzar la continuació dels capítols restants. Amb un èxit infructuós després de consultar varis dels col·laboradors i del seu fill Josep, esperem que en el futur puguin ser localitzats i sortir a la llum per acabar de gaudir del personatge.

joan torretes
Joan Nicolau “Torretes”

Joan Nicolau Gayà «Torretes» (Vilafranca, 29/05/1928 – 16/06/2010) fou col·laborador habitual de les revistes locals, especialment de la «Santa Bàrbara». Era molt conegut al poble per ser el Secretari de la Cambra Agrària. Però, com autor, les seves gloses foren les que més han restat en la memòria de molts de nosaltres.

El mes de desembre de 1990, la Delegació local de l’Obra Cultural Balear de Vilafranca, editava el llibre: «Del vent i del paper. Cinc glosadors de Vilafranca» de Antònia M. Andreu i Busquets i Nicolau A. Dols Salas. Aquest llibre versa sobre l’estudi que feren els autors dels cinc glosadors populars de Vilafranca: Joan Sansó i Barceló «Rumbande», Antoni Font i Gari «Salero», Jaume Nigorra i Estrany «Jaumet» i Joan Nicolau i Gaya «Torrretes». El llibre fou presentat per l’escriptor Gabriel Janer Manila i pel president de l’Obra Cultural Balear a Vilafranca, Xesc Amengual dia 1 de desembre de 1990.

es moli nou
Portada de la revista “Es Molí Nou” del mes de desembre de 1990
presentacio llibe
Imatge de dia 1 de desembre de 1990, data de la presentació del llibre. El primer per l’esquerra, assegut, podeu veure Joan “Torretes”
del vent
Portada del llibre “Del vent i del paper. Cinc glosadors de Vilafranca”
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s