Del Fossar al Cementiri. Aproximació a l’evolució històrica i d’enterraments nobles

A l’article sobre el “Fossar” – o “Lloc Sagrat”- de l’església de la Parròquia de Santa Bàrbara de Vilafranca, hi vaig redactar un relat breu sobre aquesta curiositat del nostre poble. Per moltes generacions era desconegut que aferrat al temple s’hi localitzés el cementiri. Vista l’expectació que va despertar aquella notícia -i que sou molts els que m’heu insistit en ampliar aquesta informació-, vos aproparé -a partir d’uns documents que he localitzat no fa massa setmanes- dues recerques que tenen relació entre elles: El cementi municipal i la capella de Sant Martí.

Per poder filar prim, hauria de fer una exposició extensa i acurada ja que els temes donen per més, però intentaré -de forma abreujada- apropar la interacció d’aquest dos elements arquitectònics i que formen part del nostre patrimoni.

DEL FOSSAR AL CEMENTIRI

Com vaig comentar a l’article “El fossar de Vilafranca”, des del naixement del poble -1620-, es necessitava un lloc d’enterrament per donar el descans final al primers vilafranquers i vilafranqueres. La construcció del primer oratori i la posterior formació de la Vicaria -l’any 1685, on ja es podien impartir sagraments als feligresos catòlics del poble- marcaren l’inici d’aquesta primera ubicació. Estava localitzat on es feu l’ampliació de la nova església. Podem llegir a “Vilafranca de Bonany. Notas historicas” de Josep Nicolau referent a unes obres que es realitzaren a 1907: “En mayo de 1907, se emprendía otra mejora en el templo encaminada a darle mayor esbeltez. Levantándose el pavimento para bajar su nivel unos sesenta centímetros, incluidos, naturalmente, el presbiterio y las capillas. Los restos humanos que aparecieron, procedentes de enterramientos fueron colocados en el mismo sitio en que se hallaban a mayor profundidad” . En aquest cas, hem de recordar que les esglésies eren un lloc habitual d’enterrament per a famílies benestants que es podien permetre pagar-ho, per a religiosos i religioses i per a membres de confraries o ordres religioses del poble, que per privilegi o per solidaritat dels seus companys, tenien assignat un espai a una de les capelles. Segueix Nicolau: “Las losas que se levantaron se aprovecharon para el pretil que forma un cercado alrededor del templo. También el espacio comprendido en aquel cercado “El Lloc Sagrat” sufrió también un descenso de nivel, y los huesos encontrados se trasladaron al cementerio nuevo”. Per tant, en aquestes primeres obres de reforma a l’antic temple, ja es va fer una retirada de cadàvers de l’antic fossar. La segona gran actuació per retirar els cadàvers, fou amb la construcció del nou temple -1935/1941- ja que per al construcció dels sòcols, els fonaments i la anivellació, es tornaren a transportar els cossos al cementiri actual. Així i tot, ens els anys 80 del segle passat, quan es va construir les zones enjardinades voltant l’església i la nova pavimentació, es trobaren algunes restes disperses. També el 2010, quan es va construir la rampa per a persones amb mobilitat reduïda del carrer Marqués de Vivot, amb l’excavació, sortiren una tíbia i vàries vertebres. Així doncs, part el fossar, encara es conserva amagat sota el temple nou i el seu voltant.

esglesia
Vista aèria de l’església on s’hi pot veure la distribució arquitectònica del Fossar abans de l’ampliació del temple

Les epidèmies que havien assotat tots els territoris espanyols en els segles XVIII i XIX, obligada a treure els cementiris dels nuclis de població. Els governants espanyols i els governs civils -que eren els competents en temes sanitaris- esperonejaven els ajuntaments fessin fora dels respectius nuclis urbans els fossars i sagrats, i que els enterraments, es fessin dins espais condicionats amb unes certes mesures de policia mortuòria.

EL NOU CEMENTIRI

Sense poder precisar la data de la construcció del cementiri, si que es pot assegurar que l’any 1864 ja estava construït el “cementerio rural”. De fet, com veurem a continuació, el cementiri fou construït en la ubicació actual durant el marquesat de Joan Miquel Sureda i Verí -pare del Marqués que veurem tot seguit- entre els anys 1806 i 1850. Aquest havia cedit al poble terrenys al “Predio Es Cremat” per a la construcció del cementiri.

cementiri_1956
Vista aèria del cementiri l’any 1956

Dia 21 de desembre, el batle Francesc Mayol, reuní els regidors en sessió plenària per donar resposta la problema de “no tener camino para conducir los cadáveres al cementerio rural”. La proposta estava encaminada en el projecte de la construcció d’un camí -el que avui és el carrer de Sant Sebastià- al Marqués de Vivot, Joan Miquel Sureda i Boixadors, que n’era el propietari dels terrenys compresos des de el torrent de Na Borges fins arribar a la falda de Bonany. Aquesta finca era coneguda -i encara ara es coneix així a la zona nord- per Es Cremat. En aquesta petició, no tan sols es demanar pel tram de camí, sinó també per una porció de terra per eixamplar el propi cementeri. Per tant, pens que la construcció d’aquest camp sant primigeni, havia estat incipient ja que encara no estava comunicat amb el poble. La resposta del Marqués -en to paternalista- fou la de “por el buen afecto que profesa al pueblo de Villafranca y para demostrale su buen comportamiento conveia a ceder el camino y el terreno”. Cediria 320 pams superficials de terreny de Es Cremat que estaven agafats al cementiri per la seva ampliació. A la vegada, cedia un camí de 12 pams des del cementi fins al poble -carrer Santa Bàrbara-.

signatures
Acta municipal on es va signar la cessió del terrenys i del camí del cementiri

L’estructura urbanística del cementeri, ha viscut vàries ampliacions i transformacions al llarg de les dècades. Com hem pogut veure, dins els primers anys de funcionament -al segle XIX- va viure’n, com mínim- dues. El cementeri estava format per illetes de terraplens demarcats per passadissos. Els morts eren enterrats a la terra dins un clot que havia de fer, com mínim un metre de fondària. Aquests terraplens podien ser de titularitat pública (fossa comú, terreny municipal) i privada (tombes).

Just començat el segle XX, també es feren vàries ampliacions. Dia 2 de desembre de 1912, l’ajuntament va a provar la construcció de dues fileres de tombes a l’oest.

Per tal d’apaivagar l’augment de l’atur existent al poble, el govern de la República va animar als ajuntaments a realitzar obra pública. Així, l’any 1934 l’ajuntament va habilitar diferents partides pressupostàries per a realitzar les obres de construcció de les tombes i pavimentació del cementiri -tal i com el coneixem avui- , a més de l’electrificació i de la construcció de la sala d’autòpsies. Arribat el mes de març de 1936, amb l’entrada de la Junta Gestora del Front Popular, es destaparen una sèrie d’irregularitats en les obres que s’havien realitzat, sobretot, monetàries. Per tal d’esbrinar el cas de corrupció municipal, l’ajuntament va crear una comissió de peritatge i d’investigació. Pere Frau, en nom de la la Comissió de Picapedrers, va presidir aquesta comissió. Va investigar les irregularitats detectades, però malauradament, va morir assassinat els primers dies del Alzamiento. Frau era un home valent i compromès, en el sentit més ample de la paraula, havia fet del principis republicans, una senyera. El resultat de la investigació de les irregularitats mai s’ha pogut localitzar. Les obres d’ampliació i millora del cementiri acaben l’any 1943. L‘Ajuntament, per generar ingressos, posa a la venda els solars per a tombes de la part nova a 750 pessetes la unitat.Alzamiento. Frau era un home valent i compromès, en el sentit més ample de la paraula, havia fet del principis republicans, una senyera. El resultat de la investigació de les irregularitats mai s’ha pogut localitzar. Les obres d’ampliació i millora del cementiri acaben l’any 1943. L‘Ajuntament, per generar ingressos, posa a la venda els solars per a tombes de la part nova a 750 pessetes la unitat.

Les ampliacions i millores que es varen realitzar als anys 80 i la darrera ampliació dels 90 del segle passat i la construcció del tanatori el 2010, completen la imatge arquitectònica del cementiri municipal de Vilafranca.

ASPECTES SOBREVINGUTS

L’any 1932, el Govern de la República, decretava la no obligatorietat dels sepelis i enterraments religiosos on els ciutadans, en molts de casos, havien de passar forçosament per la parròquia per poder aconseguir les claus del cementiri. Així ho feren L’ajuntament republicà, governat per la dreta vilafranquera, establí la norma municipal sobre la llei aprovada en el mes de gener de 1932 sobre la Secularització dels Cementiris. En aquest cas, s’explicità: “con arreglo a las disposiciones legales vigentes se pretenda ejercitar el derecho establecido en la Ley de Secularización de Cementerios, celebrando un enterramiento religioso, las Autoridades gubernativas facilitaran el ejercicio de este derecho”. Els cementiris havien passat de ser públics, construïts amb inversions públiques i mantinguts pels ajuntaments, però, a Vilafranca com arreu de l’estat, eren coneguts com a “Cementerio Católico”. Així, el mes de febrer, es promulga la llei on els cementiris esdevindrien públics i aconfessionals, per tant, deixarien d’estar sota el control parroquial. Els suïcides i els nadons sense batiar, l’església obligava a fer-los enterrar dins la fossa comú o un espai apartat, lluny de la resta d’ànimes cristianes enterrades cristianament. sobre la llei aprovada en el mes de gener de 1932 sobre la Secularització dels Cementiris. En aquest cas, s’explicità: “con arreglo a las disposiciones legales vigentes se pretenda ejercitar el derecho establecido en la Ley de Secularización de Cementerios, celebrando un enterramiento religioso, las Autoridades gubernativas facilitaran el ejercicio de este derecho”. Els cementiris havien passat de ser públics, construïts amb inversions públiques i mantinguts pels ajuntaments, però, a Vilafranca com arreu de l’estat, eren coneguts com a “Cementerio Católico”. Així, el mes de febrer, es promulga la llei on els cementiris esdevindrien públics i aconfessionals, per tant, deixarien d’estar sota el control parroquial. Els suïcides i els nadons sense batiar, l’església obligava a fer-los enterrar dins la fossa comú o un espai apartat, lluny de la resta d’ànimes cristianes enterrades cristianament.

El conegut glossador algaidí, Llorenç Capellà “Batle”, tenia molt bona relació amb tots els glossadors de la comarca. Era afeccionat a la glossa de picat i més d’una vegada s’havia trobat amb glossadors vilafranquers. Però mai hauria pensat el que el tornaria dur al nostre poble; en concret al nostre cementiri. Ell era sabater d’Algaida i conegut pel seu republicanisme a Algaida i, sobretot, per ser pare de Pere Capellà “Mingo Revulgo”, mestre, escriptor i republicà. Els primers dies del Alzamiento, una nit del mes d’agost de 1936, un escamot de falangistes el dugué al cementiri de Vilafranca. Segons testimonis, per assassinar-lo. Però la nit no va anar com s’esperaven els seus captors: un falangista vilafranquer que era amb l’escamot, el va reconèixer i no va permetre que es fes aquella execució. , una nit del mes d’agost de 1936, un escamot de falangistes el dugué al cementiri de Vilafranca. Segons testimonis, per assassinar-lo. Però la nit no va anar com s’esperaven els seus captors: un falangista vilafranquer que era amb l’escamot, el va reconèixer i no va permetre que es fes aquella execució.

Anys després, quan un dels que havia format part d’aquell escamot era per Algaida i va precisar un remendo d’un sabater, va acabar a ca seva. De seguida, es reconegueren mútuament. Llorenç, sense gaires manies, li enflocà aquesta glossa:

Avui fa vuit anys rodons

que em dugueren a Vilafranca,

i a damunt una tomba blanca,

enrevoltat de matons

tots carregats d’il·lusions,

per fer una Espanya Santa,

i ara fan tanta planta

com un gat que no s’aguanta

enrevoltat d’estalons.

ENTERRAMENTS IL·LUSTRES

Per tancar el cercle, com he explicat al principi, vos he volgut acostar una sèrie d’aspectes històrics a partir de la construcció del cementiri. Del Fossar al nou cementiri, hi va participar el Marquesat de Vivot. De tots és prou coneguda la relació de Vilafranca-Sant Martí que va més enllà del temps i dels fets. Les actes municipals, fins ben entrada la transició hi podem trobar aquesta relació de servilisme-paternalisme entre el el poble i els nobles. En motiu de dissertar sobre la recerca que he realitzat sobre el cementiri, que millor que parlar del panteó més gran i imponent que hi podem trobar: el de la família dels nobles de Sant Martí.

IMG_20181204_145023

La data de construcció del panteó és coetània de la del cementiri. Formava la cantonada d’entrada del cementiri antic i des de l’ampliació (1934-1943), ha esdevingut un element arquitectònic central. La seva construcció és austera, però amb prou característiques arquitectòniques que fan que tots els mirem quan passam per davant.

Sobre la seva entrada hi podem veure l’escut de la família Sureda -representat per una alzina surera- i a cada costat, dues fureres -símbol família- tot tallat sobre pedra de Santanyí. L’interior guarda la mateixa austeritat que l’exterior i a l’espai no hi ha elements arquitectònics o artístics destacables: un petit altar amb un vitrall que representa Sant Martí. Al centre de la nau, la tomba amb els nínxols d’enterrament.

IMG_20181101_154816

Com he dit abans, realitzant recerca històrica de Vilafranca, vaig poder localitzar documentació sobre una de les famílies que hi estan enterrats i crec que són prou significatius per apropar-vos aquest bocinet d’història. Es tracte de Joan Miquel Sureda i Verí i la seva Esposa, Bàrbara Fortuny i Verí.

matrimoni
Joan Miquel Sureda i Verí i la seva Esposa, Bàrbara Fortuny i Verí

Joan Miquel era Marqués de Vivot i d’Anglesola, Comte de Perelada, Vescomte de Rocabertí, Comte de Zavellà i Gran d’Espanya -de 1903 a 1912, que va morir-. Havia nascut a Palma dia 10 de maig de 1855 i era fill de Joan Miquel Sureda i Boixadors. De tradició Carlista -tant ell com el seu pare- s’asseguraren el vot pels partits carlistes a Vilafranca. Bàrbara Fortuny, havia nascut a Palma dia 10 de gener de 1854. Era filla de Joan Fortuny i Josefa de Verí. Es casaren l’any 1876 i del matrimoni, nasqueren 8 filles. La vida del matrimoni, era essencialment ciutadana, però era comú passar temporades -sobre tot durant les èpoques de més activitat agrícola, com la sembra o la collita, a Vilafranca-. Des del predomini del palau de Sant Martí, divisaven les seves terres i, amb la vista cap a tramuntana, la vista sobre Vilafranca i la carretera que els unia amb el poble, amb moreres sembrades a banda i banda. I més espectacle devia ser recórrer aquest camí amb el que fou el primer cotxe de Vilafranca -que fou de la seva propietat- l’any 1907.

La desgràcia feu amargues les hores de dia 6 de juny de 1900. El diari “El Ancora” publicava el dia següent: “La señorita Dª Ana Sureda y Fortuny, hijoa de nuestro buen amigo el noble D. Juan Sureda y Verí, recibió los Santos Sacramentos, con cristiana angelical resignación a las diez y media de la nocre de ayer en Son Vivot”. Son Vivot era l’altre casal familiar d’Inca. Dos dies després, tornada a publicar el mateix diari: “Ha sido concedido permiso al señor Marqués de Vivot, D. Juan Sureda y Verí para trasladar desde el predio de Son Vivot, término de Inca, al cementerio de Villafranca el cadáver de su hija la simpática y virtuosa señorita doña Ana Sureda y Fortuny fallecida en la mañana de ayer, donde será enterrada en el panteón familiar de tan noble familia. Dia 11 de juny de 1900, el mateix “El Ancora. Diario catolico-popular” publicava en un llarg article com va ser el funeral i l’enterrament, sense obviar cap detall i qui foren els assistents. Vos pos una reproducció de la notícia apareguda.

img021

12 anys després, dia 15 de març de 1912, moria el Marqués de Vivot Joan Sureda i Verí. El mateix dia, el diari “La Región” es feu ressò de la defunció i alabà l’altruisme i càrrecs del noble. Així -amb la mort del seu del Marqués- la seva vídua, traspassa els drets nobiliaris a la seva filla major Bàrbara. Ella romangué, fins la seva mort, amb activitats pròpies de la noblesa. Era de profundes conviccions catòliques, però també socials, religioses i polítiques. És comú trobar-la en les notícies de premsa de la vida social de Palma o amb activitats benèfiques. En concret, a Vilafranca, fou coneguda la seva pressió a l’ajuntament després de que el seu marit hagués cedit els terrenys de l’avui coneguda Escola Es Cremat. Quan s’havia construït l’escola -1928-, pocs anys després es feu un intent que les nines del poble. La marquesa va intentar executar la clàusula de cessió on s’especificava que cedia els terrenys per a la construcció d’una escola de nins i no de nines. A la vegada, molts dels solars del poble -sobretot de la zona dels carrers de Santa Bàrbara fins el d’Ermità Agustí i des de la carretera cap Avingudes de Ses Escoles cap al nord, tenen escripturats alous a favor de Bàrbara Fortuny. Aquest fet es deu a que la majoria de solars d’aquestes parcel·lacions de la finca d’ ”Es Cremat” són d’aquest període.

img022

Però, en un dels fets que fou prou recordada és el que participà en la Comissió -junt amb el rector, el batle i el cap de Falange- en la recapta d’or del poble a favor del Alzamiento Nacional. Aquesta comissió fou l’encarregada d’administrar i custodiar la “entrega de s’or” al nostre poble. Aquesta entrega es feu en dos episodis i en el segon tingueren més èxit ja que el Conde Rossi va amenaçar la gent del poble que ell tenia una màquina que el trobava i sabria qui no l’havia entregat.

Va morir a Palma dia 21 de febrer de 1938. D’aquest enterrament n’he trobada molta documentació i s’hi poden trobar molts detalls de la repercussió que va tenir no tan sols a Vilafranca, si no en sectors polítics de Mallorca. Supòs que el fet que la seva filla Catalina fos la Cap de “Falange Femenina y de las JONS de Mallorca”, també va fer un afecte ampliador. Però anem a als fets concrets. El diari “La Almudaina” de dia 22 de febrer de 1938, publicà l’esquela i la notícia: “… Con su muerte desaparece una de las mas genuina representantes de la nobleza mallorquina; de ahi que toda la aristocracia mallorquina puede decirse vestirá de luto. Ayer tarde a las cuatro tuvo lugar el traslado del cadáver desde Palma al panteón de la familia en Villafranca. El acto fué una gran manifestación de duelo, viéndose representadas todas las clases sociales. El féretro fué en su coche de la familia cubierto de negros crespones con una severa cruz blanca tirado por dos caballos, con cocheros a la Federica con las casacas de la noble casa. Presidian el duelo el Comandante Militar, el Gobernador Civil señor Fons; el Alcalde de Palma señor Zaforteza; los hijos políticos de la finada; nietos y sobrinos. Reciban las afligidas hijas de la finada especialmente doña Catalina Sureda de Dezcallar; Jefe de Falange Femenina y de las JONS; sus hijos políticos señor Conde de Perelada; señor Marqués del Verger; don Pedro Dezcallar y don Rafael Lacy (ausente); nietos; sobrinos y demás familia la expresión de nuestro sentido pésame”.

esquela

noticia

Anuncis

Una resposta a “Del Fossar al Cementiri. Aproximació a l’evolució històrica i d’enterraments nobles

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s