Intervenció al cementiri de Porreres 8 d’abril de 2017

Des de la humilitat del qui ara vos xerra, el meu major desig és estar a l’atura d’aquest acte. Les meves paraules, la meva modesta aportació, sol té la voluntat de complementar aquesta convocatòria tan sentida i necessària com la de l’homenatge a tot els que lluitaren i defensaren la II República.

Abans de res, vull agrair profundament a la Comissió de la Memòria Històrica de Porreres i a l’Ajuntament de Porreres, per haver-me encomanat tal responsabilitat.
Igualment a Memòria Històrica de Mallorca, per promoure actes i activitats arreu de Mallorca i així difondre el que va representar la II República i l’horror que va viure el poble a partir de l’aixecament militar de juliol de 1936.
A la vegada, no puc deixar de banda a tots els historiadors i investigadors que m’han ajudat a conèixer de prop i entendre, la realitat de la repressió, dels assassinats i dels llargs silencis on es va veure submergida la societat mallorquina.
Aquesta mateixa setmana vaig escoltar al periodista i escriptor català, Javier Cercas, on va fer la següent reflexió: “El present de la nostra societat, no es va crear fa un any, o la setmana passada, ni tant sols aquest matí. El present està format de les nostres realitats. I la realitat d’aquesta societat és que encara no ha pogut entendre ni assumir el que encara forma part de les nostres vides. El nostre present va començar el juliol del 36”.
Subscric les seves paraules: El cop militar, va donar pas a una dictadura repressiva. D’aquesta, vàrem passar a una transició on hi havia implícita, una llei de “punt final”. Els primers anys de democràcia, es va apartar “el tema” per què hi havia coses més importants. I així, fins a dia d’avui: vivim en un estat espanyol on està permès que els morts segueixin a les cunetes i els que fan comentaris de Carrero Blanco o el Valle de los Caidos, puguin anar a la presó. Un estat, on la llibertat d’expressió es veu foragitada mentre no xerris dels poders establerts i les elits reaccionaries que encara ara ens governen.
Dins aquest context, hi ha persones, entitats, ajuntaments i governs autonòmics que, en un acte de valentia i responsabilitat, han aconseguit treure de l’oblit a les persones que lluitaren per la llibertat.
Porreres n’és una mostra. Porreres ha donat una lliçó -i encara ara la dóna- a tots els que han predicat a tort i a dret “aquestes ferides val més no obrir-les”. Són els mateixos que en la transició, en un acte de condescendència i per apaivagar l’horror, deien “va ser una guerra entre germans”, “tots tenim morts”, “els rojos també mataren monges i capellans”, etc, etc.
Als que encara ara ho diuen, se’ls hi ha de recordar que a Mallorca, no en visquérem de guerra civil: aquí sols coneguérem la mort i la repressió dels aixecats contra el poble lliure, contra persones innocents i contra la família republicana.
I ara que sóc en aquest context, el de la guerra civil, a Mallorca sols tinguérem 20 dies d’enfrontament militar amb el desembarcament de les forces republicanes a la costa de Llevant. Vull aprofitar per què tots els que som aquí, seguim lluitant i empenyent per què la major fossa de Mallorca, la de Sa Coma, algun dia s’obri. Crec que és un deute del que no ens hem d’oblidar.
Els darrers 10 anys, he fet recerca històrica per conèixer de prop el què, el com, qui i per què al meu poble, Vilafranca, es produïren un fets tan increïblement esgarrifosos i que de tot allò, sols en quedassin silencis.
Sols uns pocs -ja vells- republicans i les seves famílies, tenien el coratge d’explicar-ho.
El que fou regidor a la gestora del Front Popular, Bartomeu Estrany, “Puil”, va escriure a la Revista Santa Bàrbara el mes de setembre 1986. “Donar a conèixer al poble la seva petita història facilitarà a la gent jove que no va conèixer el cruel període de la repressió franquista, jutjar conscientment l’esperit que animava a cada una de les opcions polítiques. Les noves generacions sabran valorar l’actitud falangista que despreciant les més normals normes de convivència varen irrompre violentament a la plaça desafiant els representants del poble, elegits democràticament. Sense triomfalismes s’ha de dir que les autoritats republicanes saberen donar a les referides provocacions una resposta serena i pacífica. Ha passat els anys i la gent d’esquerres han sofert la persecució més espantosa. En la inhumana repressió, 6 persones foren assassinades i 8 empresonades. La dolentia dels revoltosos era tan refinada que quasi fou un miracle el salvar de la crema en el fogueró de Manacor a tres joves que el poble els tenia gran aprecii.” “amb el triomf -referint-se al primer govern socialista- no han demanat responsabilitats a ningú, posant en pràctica l’ensenyança d’En Capó i en Sanxo donada dies abans d’esser afusellats: no clameu venjança per la nostra mort”.
Aquests paràgrafs de l’article, emmarquen gran part dels fets de la repressió a Vilafranca.
Més endavant vos faré referència del qui ho va escriure, Tomeu Puil, i dels assassinats Capó i de Sancho.
L’aixecament militar, va tenir un còmplice i col·laborador necessari per executar la por. De Vilafranca, tenim les primeres notícies de l’existència d’una secció de Falange en actiu, el mes de febrer de 1936, on varis vilafranquers varen participar a un míting a Manacor. A la vegada, el fundador de Falange de Mallorca, el Marqués de Zayas, en el seu llibre “Història de la vieja guàrdia”, nomena en 22 el nombre de vilafranquers que formaven l’agrupació local abans del cop militar de juliol de 1936.
Cal dir que a Vilafranca, l’activitat no tant sols es va desenvolupar en fer reunions, si no què podem trobar el cas de el mes de març de 1936 quan el falangistes varen començar a entrenar als seus membres a camps de tir muntats a les possessions de Vallgornera Vell (Llucmajor), Sant Martí (Vilafranca de Bonany) i Son Vivot (Inca). Tant Sant Martí com Son Vivot, eren del mateix amo: el Comte de Perelada. Es va fer famós, tan a Vilafranca com a Búger, per la seva implicació en la causa colpista.
Un del fets que ha transcendit dins la tradició oral de Vilafranca -i de la qual feia referència Tomeu Puil al seu article-, és el de les tensions que es provocaren expressament per alterar la tranquil·litat del poble. Així s’aconseguia un resultat doble: donar la sensació de que amb la República es vivia dins un estat sense ordre ni control i que el màxim de gent exigís un canvi de rumb. L’estratègia era que es produïssin situacions que alterassin la convivència. Una de les ofensives era el d’actuar contra els símbols més respectats del poble, els religiosos, per així donar la culpa dels fets als republicans. Amb això, s’hi va fer famós un falangista que tocava les portes del Convent de les Monges a altes hores de la matinada, provocant gran escàndol. O com un dia, pensant que ningú el sorprendria, va defecar al portal de l’Església. Aviat tot el poble va saber que no havia estat cap republicà, si no un falangista. Però el fet més rellevant, va ocórrer un més abans de l’aixecament militar de 1936, quan l’ajuntament estava governat per la Junta Gestora republicana encapçalada pel Batle Joan “Xirgo”. El vespre de 21 de juny, a la plaça, un grup de falangistes es reuniren amb els ànims alterats. Aviat va córrer la veu d’aquella trobada provocativa i alguns joves esquerrans es concentraren. Els falangistes començaren a increpar els republicans que estaven davant el cafè de Can Paloni. La tensió derivà en insults i provocacions que encengueren la sang i per poc no s’arribà a les mans. Però ja s’havia encetat una ametlla que derivaria en uns fets més greus un dia més tard. L’endemà vespre, dia 22 de juny, es repetiren el fets, quasi calcats del dia anterior, per tant, la tensió entre els dos bàndols va esdevenir agressiva. El cas acabà amb el regidor Andreu Bover “Margoi” colpejat a mans del falangistes quan intentà posar pau.
Totes les juntes locals de Falange de Mallorca, a partir del Cop d’Estat, realitzaren funcions de vigilància de carreteres, detenció de sospitosos, execució de detinguts o suport a altres juntes locals per missions concretes. Eren funcions sistemàtiques amb la clara voluntat de cometre, amb la màxima eficàcia i violència possible, les seves encomandes arribades des de la superioritat falangista. De fet, i com a tals, es convertiren en el braç executor dels colpistes.
Així doncs, els membres de Falange de Vilafranca, oferiren els seus serveis pel que fes falta i onsevulla. Bàsicament, aquestes encomanes de servei, solien produir-se als pobles veïnats o dins l’entorn comarcal. Igualment que la Falange de Manacor, Sant Joan, Porreres, Santa Eugènia o d’Algaida, actuaren a Vilafranca, els vilafranquers ho feren arreu. S’han trobat documentades actuacions, i a través d’algun testimoni, als pobles de Sant Joan, Manacor, Algaida, Porreres i Palma.
Possiblement fossin a molts llocs més, però l’eliminació de molta documentació i el silenci i secretisme d’algunes d’aquestes actuacions, fan difícil detallar-ne més indrets i les actuacions concretes que s’hi realitzaren. Així doncs, la Falange de Vilafranca, no quedà absenta de executar la repressió a altres pobles de Mallorca.
La Falange de Vilafranca, no quedà al marge dels serveis de suport a Falange de Porreres. En referència a aquests serveis, Joan Sastre, “Mostatxos”, explicà a una entrevista a la Revista Santa Bàrbara del mes d’octubre de 1990. Diu que tenia una cotxe Chrysler 4 cilindres i que havia fet molts de serveis de transportar la gent del poble. Però, recordava especialment un dels viatges que havia realitzat: “N’he fet molts, però el que em va agradar manco va esser un viatge que vaig fer per als falangistes que el temps del Moviment; anaven a fer guàrdia a Ca’n Frasquet a devora Cala Varques. En aquest viatge em va acusar, un home de Vilafranca, d’haver fets viatges de rojos vestits de falangistes; i si no hagués estat per en Pep Diego m’haguessin escabetxat, a Ca’n Renya a Porreres; però per sort en vaig sortir d’aquesta”.
Però avui vull fer especial esment a Pere Frau: l’únic vilafranquer executat a Porreres.
Pere Frau Barceló. Fill de Pere Joan Frau Cerdà i Joana Maria Barceló Soler, va nàixer a Manacor ales 7.30 del matí de dia 18 de setembre de l’any 1904. Allà vivia al carrer de l’Aigua nº 42. Picapedrer de professió.
A Vilafranca va establir una relació de treball amb el seu cunyat, Andreu Bover “Margoi”, on ambdós treballaven de mestre de picapedrer i magatzemistes ciment i de prefabricats de formigó (Tenien el negoci al Carrer Amargura). Es va casar l’any 1933, amb la vilafranquera Joana Maria Font Bover, de “Can Margoi” (1906). Va establir el seu domicili familiar al carrer Nord nº 14 de Vilafranca. L’any 1936, tenia dos fills: Maria, de dos anys. I Pere, d’un any d’edat.
A Manacor freqüentava els ambients socialistes -no he pogut aconseguir saber si milità a algun partit o sindicat-. I amb la seva arribada a Vilafranca, encara que no entràs a formar part de cap partit, participà de les activitats d’Esquerra Republicana Balear a Vilafranca.
Durant la Comissió Gestora del Front Popular, va ser el responsable de depurar les responsabilitats polítiques dels regidors conservadors de l’ajuntament, per les obres que s’havien realitzat al cementiri. Molt probablement va descobrir alguna corrupció que li va crear enemistats amb sectors conservadors del poble.
Quan va esdevenir el cop d’estat, es reuní amb Andreu Bover que li explicà la seva intenció d’amagar-se atemorit que pogués ser víctima d’alguna represàlia.
Pere Frau no es va voler moure de ca seva amb el convenciment que res dolent havia fet, així res havia de témer.
El varen assassinar dia 4 de setembre de 1936, a Porreres i després llençat – amb tota probabilitat- dins el pou conegut de “Son Lluís”, a Porreres.
Els Falangistes que l’assassinaren li posaren el mal nom de “Cap Pla” en haver executat aquell linxament. Tenia 32 anys.
Arribats a aquest punt, vull fer memòria de tots i cada un dels que patiren la mort, la persecució i la repressió al i del meu poble.
Els altres assassinats :

  • SEBASTIÀ SANCHO SERVERA, Metge titular del poble. Era Serverí.

  • MIQUEL CAPÓ CAPÓ, natural de Búger. Secretari de l’ajuntament de Vilafranca i de Búger.

    (Ambdós afusellats al cementiri de Palma)

  • JAUME BARCELÓ CATALÀ, de Son Pou. Era Manescal. Fou brutalment torturat per la Falange de Vilafranca i la de Felanitx. Va morir als 32 anys.

  • GUILLEM BARCELÓ BARCELÓ, Rabassa. Pagès de professió. Fou assassinat a Son Coletes, a Manacor.

  • MATEU JAUME AMENGUAL, Coleto. Vilafranquer que anà a viure a Andratx. Era Socialista i va ser assassinat a Calvià.

Els empresonats

JOAN GARCIAS BAUZÀ. “Garcies”. Republicà. Va passar 7 anys de la seva vida als camps de concentració franquista.
BARTOMEU ESTRANY MORLÀ. Puil. Regidor del Front Popular. Encausat amb Sancho i Capó, va salvar la seva vida, però va passar 2 anys de la seva vida a la presó.
MIQUEL MERCADAL RAMIS. El Mestre Mercadal. Inquer. Va ser batle de Vilafranca l’any 1933. Va passar per Can Mir on es tornà trobar amb els amics republicans vilafranquers.
JOAN CATALÀ MAYOL. Xirgo. Va ser el Batle del Front Popular. Fou brutalment vexat i humiliat per la Falange a la plaça del poble. Fou empresonat al Castell de Bellver.
GUILLEM ESTRANY BARCELÓ. Vidal. Jutjat i empresonat al Castell per “propalar palabras favorables a los rojos”.
ANTONI GAYÀ JAUME. Serro. Jutjat i empresonat al Castell per “propalar palabras contrarias al Glorioso Movimento Nacional”.
JOAN GARCIAS GARÍ “Cristià”. Republicà. Fou empresonat al Castell de Bellver.
Vull destacar alguns dels noms dels represaliats:
FRANCISCA JOAN BAUÇÀ. Era la mestra de les nines i santjoanera. El seu delicte: ser l’al·lota de Sebastià Sancho. Fou desterrada.
MATEU OLIVER POMAR. Coves. Era el fosser del poble i no es va voler adherir -com empleat municipal- al “Glorioso Movimiento”. El varen treure de la feina. Fou replesaliat.
FAMÍLIA OLIVER BAUÇÀ. De Can Paloni. Regentaven el cafè que estava situat a la Plaça Major. Era la seu social d’Esquerra Republicana Balear i del Sindicat. La família fou brutalment represaliada i 2 dels fills, perseguits. Encara ara no hem pogut localitzar en Tomeu que va desertar de l’exercit de Franco per unir-se a les forces republicanes.
ANDREU BOVER FONT. Margoi. era regidor del Front Popular i per salvar la vida, va estar amagat 6 anys dins un petit habitacle agafat al fumeral de ca seva. Sabia que si l’haguessin agafat, hauria tingut la sort encontra.
Entre els testimonis i documents, he pogut contar prop de 30 persones més que patiren la persecució i la repressió. Moltes vegades a diferents intensitats i freqüències, però totes elles relacionades amb fets violents: pallisses, oli de ricí, multes i mostres d’odi.
Ja per acabar, vull fer un clam a totes les persones que vos heu compromès amb la causa de no oblidar la memòria dels que patiren. No defalliu i seguiu perseguint la justícia per a ells.
Capó i Sancho digueren abans que als posassin davant l’escamot d’afusellament: “no clameu venjança per la nostra mort”. En memòria seva, així ho faré, no demanaré venjança, però seguiré clamant la veritat.

– La meva intervenció a l’homenatge dels represaliats del cementiri de Porreres de dia 8 d’abril de 2017:

https://www.facebook.com/PorreresTelevisio/videos/1656663381308261/

– Entrevista d’Antoni Tugores al net de Pere Frau a la revista “Cent per Cent “. Llegiu en PDF: “El meu padrí no va estar amagat el temps que tocava i el mataren” _ Cent per Cent

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s